Tornen les ‘flappers'

Els Oscar van coronar The artist, Woody Allen captiva amb Midnight in Paris i la sèrie Boardwalk Empire impacta amb les seves històries de gàngsters. Però, què tenen en comú? L'estètica anys vint. Des de fa un temps els serrells a les faldilles i els vestits rectes que van popularitzar les dones d'aquella divertida dècada fan furor. Però aquesta primavera l'eclosió ja és general. Les passarel·les s'han apuntat a la moda i també ho han fet firmes de complements, com joieria, barrets i bosses. Vestits tirats, sense cintura, collarets llargs, barrets de campana, orientalisme, blanc i negre, bosses joia, cabells tallats a l'estil Bob com li agradava dur-los a Louise Brooks... Sense oblidar les sabates, bàsicament sandàlies de taló.

Podríem dir que l'aposta més forta ha estat la de Frida Giannini per a Gucci: els seus vestits en daurat i negre reprodueixen el caient dels teixits de l'època, la geometria pròpia de l'art déco i l'efecte d'edificis com el Chrysler de Nova York. En diu Hard Deco per jugar amb el passat impregnant-lo de connotacions del futur, perquè ja se sap que sempre es pot acceptar la reinvenció però mai la còpia. La casa, creada el 1921, metal·litza la pell de pitó, incrusta cristalls en la seda, integra serrells de metall lleuger...

Però tampoc s'han quedat enrere altres firmes, com Etro, Bottega Veneta, Armani, Lanvin, Yves Saint Laurent o Carolina Herrera, que interpreten la dècada díscola. Roberto Cavalli li ha insuflat un aire sexi i alhora vaporós, i Alberta Ferretti, elegant. Fins i tot Dolce & Gabbana ha incorporat al seu estil del sud d'Itàlia els aires dels vint: amb bodis farcits de serrells. I la cosa no acaba aquí. Les col·leccions per a l'hivern 2013 hi segueixen apostant: la barcelonina Teresa Helbig, ha elaborat dissenys farcits de pedreria que cauen sobre el cos sense marcar corbes. No hi ha voluptuositat però sí molt d'hedonisme. Amb la roba, com amb el seu comportament, les flappers transgredien els rols de gènere de manera descarada però sense malícia.

Eren les joves que van sobreviure a una època dura (la Primera Guerra Mundial) i que, en un món en què els homes escassejaven, van decidir que no els feien falta. Els temps difícils les havien acostumat al treball, i per tant disposaven d'independència econòmica. Es van tallar els cabells, conduïen cotxes temeràriament, pilotaven avionetes i van decidir que el mar hi era per banyar-s'hi, no per passejar per la platja sota l'ombrel·la. Fumaven i feien esport (per això els anava molt bé la roba còmoda de Coco Chanel), però tampoc renunciaven a la seva feminitat quan sortien de festa. Admiraven actrius com Clara Bow, volien llibertat i diversió. Deixar enrere les penalitats, lluir cama i gaudir del jazz i dels grans gratacels.

Vivim temps similars que impulsin aquesta tendència? No precisament. Si alguna cosa tenim en comú amb la dècada és l'any 29. El gran crac de la borsa ha estat en boca de tots els analistes quan ha tocat buscar les solucions al moment de crisi actual. Però el retorn de les flappers no està relacionat amb l'infortuni sinó amb el desig de superar-lo. És una moda pensada per ballar i brindar.

I el xarleston de color xampany ja ha arribat al carrer. Actrius com Juana Acosta i Bérénice Bejó.ja han lluït els daurats Gucci i va ser molt comentat el look anys vint firmat per Felipe Varela de la princesa Letícia en el casament d'un amic a Sevilla, amb plomes als cabells. També a la boda reial de Guillem i Caterina va dur un barret que recordava l'estil cloché. Més estiuenc que el que el que du Angelina Jolie al film d'Eastwood L'Intercanvi. Perquè el cinema ja fa temps que admira aquesta època. Mític és el film El gran Gatsby, protagonitzat el 1974 per una Mia Farrow i un Robert Redford vestits en tonalitats suaus per Ralph Lauren i Theoni V. Aldredge, del qual es prepara una nova versió amb Carey Mulligan i Leo DiCaprio.

Les flappers van posar-se faixes per aplanar el seu cos i van guanyar el dret a ser frívoles sense sentir-se culpables, tot i que també van ser titllades d'immorals i capricioses. Dorothy Parker les considerava poc intel·ligents. Deia que la seva independència era una façana perquè en el fons tan sols buscaven un bon matrimoni. En canvi, la guionista Anita Loos, autora d'Els senyors prefereixen les rosses, entenia el fenomen com una autocrítica al propi sexe amb molt sentit de l'humor. I Scott Fitzgerald i la seva dona Zelda van ajudar a estendre la imatge de la flapper com a dona lliure i atractiva.