“La mort no és una derrota, és un alliberament”

Bé, va passar de manera natural. Totes eren dones, pacients oncològiques que anaven a les meves classes de ioga adaptat per a dones amb càncer. Les coneixia d'abans i vaig tenir la sort de poder-me'n ocupar personalment quan ja no podien venir a classe.

Amb molt de respecte, escoltant les seves preocupacions. Simplement estant-me allà. Fent respiracions molt suaus i cantant mantres, paraules místiques derivades del sànscrit. Són energia sònica i calmen molt la ment, ajuden a deslliurar els bloqueigs mentals i preparen la ment. Indueixen un estat de molta pau. En la fase terminal, els malalts ja no poden cantar, però jo canto per a ells.

El procés d'acceptació de la malaltia és molt llarg i no convé saltar-se'n cap pas. Primer arriba el diagnòstic, que volem negar. “Potser s'han equivocat”, dubtes. Després arriba la ira. Ara ja t'ho creus però estàs indignada. “Per què jo?”, et dius. Aquesta etapa sol durar molt i els familiars han d'estar equilibrats per ser testimonis i no prendre-ho de manera personal. Després hi ha una època de negociació: faré això si aconsegueixo més temps. Fins i tot negocien amb Déu. El quart estat és la depressió: ja ho acceptes però estàs rendit. Llavors comences a acomiadar-te i és molt important arreglar relacions conflictives. Mai és tard per perdonar, no cal més que un minut. Al final tot surt, i si has tingut una vida amb molta culpabilitat, en l'últim moment aquesta culpa sortirà.

No, és una llàstima. Alguns no passen de la ira o de la negació.

Sí. Hi ha la seva pròpia por. No volen perdre aquesta persona estimada i els costa deixar-la anar. I això és el més important, donar permís al malalt perquè marxi, perquè si no es turmenten. Pensen: “No em puc morir, ara no els puc deixar sols.” Molts familiars no entenen res i bloquegen la persona que s'està morint. En comptes d'ajudar-los, fan que la situació sigui cada vegada més difícil.

És clar. Però la mort és un alliberament, saps? En pacients oncològics que han viscut tants anys amb dolor és un alliberament.

No hi ha una manera perfecta d'acompanyar. Però estaria bé que, quan moríssim, estiguéssim acompanyats per algú estimat que ens escoltés i ens acompanyés. Que ens donés permís per marxar, que ens cantés i ens donés la mà. I res més. Les paraules sobren, més aviat molesten. Hi ha altres maneres de comunicar-nos.