Aquil·les i Convergència

“I persegueixes esperances com si fossin pastanagues; / la meitat de la meitat d'una meitat que mai s'acaba”, diuen els d'Estúpida Erikah a la seva cançó Els àngels ploren així. Sempre que escolto aquests dos versos a la ràdio –amb les “pastanagues”, les “meitats”, les “esperances”– no puc evitar de pensar en el govern de la Generalitat i, més concretament, en Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i el seu sobiranisme. Em pregunto: CDC és un partit independentista? Ho serà mai? I és que després del setzè congrés de la formació, pel que fa a aquest tema es manté en una exquisida ambigüitat calculada fins a l'últim detall. La precisió és admirable: és prou sobiranista per posar nerviosos els seus amics del Partit Popular (només de tant en tant), però no prou per exigir un referèndum d'autodeterminació nacional o per afavorir la proclamació unilateral de la independència des del Parlament de Catalunya (que serien maneres d'assolir l'Estat propi). Això sí, ha sabut segmentar com ningú el recorregut cap a la llibertat del nostre país. Igual que tantes altres coses, una hipotètica línia de futur cap a la independència s'ha vist retallada en infinites seccions: dret a decidir, transició nacional, hisenda pròpia, pacte fiscal, finançament, meitats de meitats, esperances, ases i pastanagues.

Gràcies a una subtil filosofia convergent (el lema de l'últim congrés era: “una manera de ser, una manera de fer”!), entre Catalunya i la independència hi ha la mateixa relació que entre Aquil·les i la tortuga en l'aporia de Zenó que ara mateix em disposo a explicar. Zenó era un savi simpàtic de la Grècia antiga; originari d'Elea, ciutat situada al sud de la península itàlica, regió que per raons geopolítiques que ara no vénen al cas aleshores rebia el nom de “Magna Grècia”. El savi es va inventar un problema filosòfic paradoxal, impossible de resoldre, que tractava del moviment. Suposem que Aquil·les (motejat “el dels peus lleugers” pel fet de ser el corredor més ràpid del món) i una tortuga han de fer una cursa. La tortuga començarà amb avantatge, situada davant d'Aquil·les. Comencen a córrer. Per sorpresa dels assistents, quan Aquil·les arriba a la posició de la tortuga, aquesta ja no hi és perquè s'ha mogut una mica cap endavant. Aquil·les no es rendeix, continua la cursa; però quan arriba a la nova posició de la tortuga, ella també s'ha mogut una mica més, molt poc tros però el suficient per continuar davant del campió. Aquil·les no es vol donar per vençut, malgrat que, per ràpid que sigui, no atraparà mai la tortuga. Ella anirà avançant posicions, cada cop més petites, infinitament petites fins i tot, i Aquil·les veurà com s'hi va acostant, també infinitament, sense mai poder-la agafar.

Aquest problema és una aporia –o sigui, un cul-de-sac– construïda per demostrar que el moviment no existeix. Tothom sap que Aquil·les és més ràpid, però el marc, les referències i les regles del joc, tal com estan plantejades per Zenó, fan que la tortuga sempre vagi primera. Així, les nostres intuïcions i la realitat semblen contradir-se. Que això no és cap bestiesa, ho demostra la quantitat de pensadors que ha fet anar de corcoll. Aquí s'hi han perdut Aristòtil, Leibniz, Bergson, Borges i tants altres. De totes les que se li han fet, la refutació que m'agrada més diu així: “El moviment es demostra caminant.” Convergents que convergiu eternament, zenonians de Catalunya: la independència, també.