Les caixes i el futur

Sí, és clar, economia i societat catalana, indestriables. Potser els economistes, més o menys entesos, faríem prou desfent aquests tòpics forts que es formen per inèrcia o també per interessos. Aquí em refereixo, sintèticament, a dos tòpics prou rellevants: sobre les caixes catalanes s'ha escrit i parlat molt, però per mi s'han oblidat aspectes cabdals.

La inèrcia ací és molt forta, allò de les caixes catalanes “nostrades, solvents, socials”. Del primer ja hem expressat reserves Cabana i jo mateix ja des del 1968: les caixes varen estar obligades molts anys a invertir fins a un 75% de l' estalvi català dipositat en deute estatal o de l' INI, amb molt poc retorn cap a Catalunya, i després dels seixanta, fins al 25% als vuitanta. Està demostrat que al llarg de molts anys la banca forana a Catalunya ens era més fidel en crèdit aquí que les caixes. I el més greu és que quan aquella cotilla es va afluixar les nostres caixes, sobretot la primera i la segona, van seguir sent ben refractàries al crèdit a empreses. L'interbancari i els valors estatals van seguir, inexplicablement, atraient-los. I, és clar, el préstec hipotecari, de vegades fora de mesura, per exemple en la segona, cosa que ens porta al tema de la solvència, clau per al que ha passat en els darrers tres o quatre anys.

Sí, aquí rau el problema de solvència, en caure el valor dels immobles i explotar la morositat hipotecària amb l'exemple clar de la Caixa de Catalunya, la segona per un gran pes d' aquests préstecs en l'actiu total –quasi la meitat– i a promotors cap el 25% produït per la seva conducta al llarg de prou anys anteriors El seu president entre el 1984 i el 2005, A. Serra Ramoneda, ho justifica així en el seu llibre Els errors de les caixes (2011): “L'exposició al totxo es va deure, en primer lloc, a l'especialització tradicional de les caixes en el crèdit hipotecari i a la traça adquirida pel seu personal en aquesta mena d'operacions.” No cal dir com ha acabat aquesta caixa per la seva exposició al totxo per sobre d' altres, com les basques (es pot veure a la taula de la plana 115 del mateix llibre). El mal ja estava fet el 2006.

I per últim, quant a l'eficiència o competitivitat de les caixes catalanes: les dues grans sempre han tendit a tenir costos de funcionament excessius, comparats amb els dels bancs o altres caixes, per un personal massa car pel seu nivell professional i per l'excés d'oficines, un quarta part de les quals eren “deficitàries”. Això ha causat que el seu excedent hagi estat, contra el que creu la gent, massa minso, i hagi reduït el destí a reserves (l'obra social no passa del 0,25% de l'actiu, anualment). La caixa té a més el problema pendent de les minusvàlues ocultes de les seves participacions.

L'altre terreny de possibles tòpics que vull tocar aquí, breument, és el de l'orientació econòmica de la Generalitat-CiU sobre la qual potser ja sap que tinc reserves. Però sempre s'ha de partir que la seva situació és difícil donada la conducta de l' Estat, els mercats i la nova recessió. Amb tota la munió de retallades que ha encès la ciutadania al llarg del 2011, tan sols s'ha reduït un punt (% del PIB) el seu dèficit, que encara està als volts del 3,7 i ningú sap com podrà acabar el 2012 a l'1,5% del PIB, com ens exigeixen. Però el que més m'alarma són dicteris com el del nostre president: “L'austeritat forma part de la identitat catalana”, en la reunió del BCE a Barcelona, o des de la conselleria d'Economia, “les retallades les fem per convicció, no per obligació”.

El seu resultat, si és desitjat, és ideològic, i no ho excloc, és reduir el pes i el paper del sector públic, quan prou estudis el consideren atrofiat a Catalunya. La hipoteca que se'n derivarà per al futur serà ben feixuga: absència de la inversió en infraestructures i equipaments per a la competitivitat i la cohesió social del futur; desmantellament d'equips humans a la sanitat i l'ensenyament, difícilment recuperables; pèrdua en R+D+I i capital humà; retallada de polítiques actives de formació d'aturats i fins i tot de disminuïts psíquics. En són conscients, d'aquests costos?

Propostes? trobo a faltar alguns objectius engrescadors per a l'economia catalana. En aquest sentit saludo positivament els esforços de la conselleria d' Empresa i Ocupació i del pla d'actuacions industrials i empresarials 2012-20, encara que sempre em plantegen el problema dels recursos que caldrà esmerçar-hi.

Suggeriments més generals: no inscriure's dogmàticament en la filosofia de Merkel-Rajoy, de monoobjectiu de consolidació fiscal amb oblit de creixement, activitat, inversió i ocupació (cal posar-la en qüestió, ja que els seus resultats al cap de quatre anys són una nova recessió). Traduir la rebel·lia per l'espoli fiscal a l' àmbit del compliment del que ens manen. I no se'ls pot enganyar una mica en lloc d'anar amb aquella bona fe que a Madrid no gasten amb nosaltres? O sigui, una proposta ben diferent del que fan i és tan ben acollit sempre pels “seus mitjans i tertulians”, rellevants alimentadors de tòpics.