Pablo d'Ors

Aquest és el primer llibre que no neix d'un impuls de la imaginació i m'ho vaig prendre com un encàrrec pastoral. És un llibre netament espiritual i confessional, on explicito la fe. Era complicat perquè jo, fins ara, he estat conegut com a narrador. Tota la meva joventut vaig viure el conflicte entre la tasca sacerdotal i la literatura. M'he mogut entre l'arquetip religiós i l'artístic. En alguna ocasió, m'ho he explicant dient que la religió és la meva etapa diürna i la literatura, la nocturna, però no és cert perquè la fe també té les seves nits i la literatura té els seus moments lluminosos. Normalment la literatura ofereix una visió lúcida i despietada de la realitat. Sendino se muere vol ser això: lúcida i pietosa.

L'escriptor ha de prendre nota de cada acte de la foscor, però s'ha de polir la mirada i sensibilitzar el cor i afinar l'oïda per captar la llum, que també existeix. Ara és molt necessària una narrativa de la llum, com la de Herman Hesse, Stefan Zweig... Ells obren portes a la llum.

Jo sóc capellà hospitalari, m'estic a la casa del dolor, però també és la casa de l'amor. Hi ha gent que mor sola, però molta, la majoria, ho fa acompanyada dels seus éssers estimats i això s'ha d'escriure.

La mort ens sorprèn allí on estem i tal com has viscut és com et troba. En general no hi ha temps de canviar, però on no hi ha justícia biològica, hi pot haver justícia narrativa per donar noves claus de lectura d'una vida.

Sí, i això és un problema perquè impedeix viure la vida com s'hauria de viure, amb consciència del límit. Vivim en l'error i només la veritat ens fa lliures. Aquesta societat ens roba la mort, de fet, ens roba la vida. Des que treballo a l'hospital visc amb més qualitat i intensitat, amb més consciència del regal que tinc a les mans.

Aquest és un crit universal en situacions extremes. És la gran pregunta de la teologia i de la vida: Per què Déu permet que patim? Però aquesta és una concepció molt ingènua i infantil de Déu. És un Déu intervencionista, no pas el Déu cristià que sempre actua humanament. S'assembla tant als homes, ens és tan proper, que ens costa acostumar-nos-hi. Ens sembla escandalós. A la pregunta: “Què fa Déu davant de tota aquesta injustícia?”, la meva resposta sempre és la mateixa: “T'ha fet a tu.” Tu ets el pal·liatiu en les adversitats i aquesta és la interpel·lació a què ens enfrontem al llarg de la vida.

D'acord, però el dolor té un nucli constructiu. El dolor pot ser viscut com un camí i no com un càstig. No podem fugir del dolor. No ens en podem amagar.

No, és per a tothom que no tingui un prejudici anticristià. És per als buscadors.

Sí, i ho acabaré fent, però no serà el següent llibre. Jo ja tinc els meus llibres sobre l'amor i la bogeria. Ara em falta el de la mort, però el vull fer amb una empremta més còmica. No des del punt de vista del capellà, sinó des d'una òptica molt diferent.

Sempre m'he mogut en contextos civils i m'ha interessat la frontera. Abans era a la universitat i ara a l'hospital, que és un lloc molt humà, espiritual i artísticament molt fecund, però és perillós perquè camines en la fulla de la navalla. Jo no pertanyo a cap grup. Per al món de la literatura, sóc el sacerdot i, en el món de l'església, sóc l'escriptor. L'avantatge és que sóc lliure i ningú no em molesta.

Per mi el meu avi és un estigma i una benedicció.