La resposta d'Europa
La resposta només pot venir d'una política europea que accepti que ha errat prioritzant el mercat i que cregui en la democràcia col·lectiva
Una cèlebre frase de Gramsci diu “el vell món es mor. El nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.” Els dies que estem vivint recorden a alguns de les generacions més avançades el clima d'incertesa que regnava a Europa els anys 30. Sense capacitat de fer premonicions, però amb la certesa del que ens ofereix una mirada actual i democràtica, podem afirmar que l'ombra d'una guerra no es troba a la cantonada. Sigui com sigui, i com vaticinava el president del Banc Central de la Xina al film Inside job, la guerra freda i bel·licista s'ha substituït per les batalles dels mercats. Aquesta vegada la por existent es refereix a la incertesa que en termes absoluts governa el nostre continent. Europa no es posa d'acord en les mesures jurídiques, ni econòmiques i molt menys polítiques que han de salvar la situació.
La realitat econòmica espanyola és ara el primer argument explicatiu de la crisi. Fa una setmana Grècia era el gran temor. En resum, la por respecte a la perdurabilitat de l'euro fa trontollar el projecte europeu en els seus fonaments. El guió explicatiu es transforma dia a dia, amb una velocitat superior a la que qualsevol anàlisi o planificació pot digerir. Sense menystenir la sensació d'extrema fragilitat que caracteritza aquest panorama, el cert és que les solucions només es troben si realment hi ha una voluntat comuna entre els membres de la Unió Europea de continuar fent el camí junts. La tensió entre arguments, exigències i relat puja dia a dia.
És més evident que mai que Europa s'ha construït a cop d'improvisacions. La confiança que tots els governs conservadors i socialistes han tingut en l'Europa del capital ara posa en evidència la seva ineptitud a construir un projecte democràtic, sòlid i segur. Europa no s'ha estructurat més enllà de la volàtil voluntat política, sotmesa a interessos bancaris o a interferències dels Estats Units. El Parlament Europeu, que malgrat la seva legitimitat democràtica té poc paper, debatrà properament que la integració de la Comissió Europea sigui objecte d'eleccions. Alemanya exigeix de fa temps que la unió política d'Europa avanci per tal de poder afrontar amb seguretat la seva posició. El projecte europeu no està disposat de moment a sacrificar especulació financera. L'aprovació de la taxa Tobin que va fer el Parlament Europeu va utilitzar el verb “els Estats podran” en comptes de l'obligatorietat. Per tant, no existeix capacitat de reacció unitària ni tan sols en aquestes mesures tan essencials i residuals.
Cal visió política d'Europa, i s'ha demostrat que tots, conservadors i socialdemòcrates, han abandonat conviccions democràtiques prioritzant la realitat del mercat. El panorama grec ens ofereix algunes respostes. Primer, la convocatòria de referèndum de Papandreu va ser criticada durament per mandataris europeus, i en canvi va ser un exercici de responsabilitat política de cara al seu poble. Ara, l'actual govern grec té la força i empenta que han donat els vots de Syryza, un partit jove impulsat per la nova política fàcilment qualificada de populista. El cert, però, és que sense la gosadia d'aquest partit que va saber renunciar a la governabilitat ara ningú es plantejaria revisar el pla de rescat. Diuen d'Espanya que no hi ha sensació d'interlocutor orientat, i raó no en falta quan els governants anteriors i actuals es reafirmen a negar el drama de la
situació bancària. Sigui com sigui, la
resposta només pot venir d'una política europea que accepti que ha errat en prioritzar el mercat financer i que cregui en la democràcia col·lectiva.
