Una multitudinària passejada pel Pla de l'Estany
La Marxa dels 40 km es trobava al capdamunt de la fama
Durant trenta-quatre edicions, del 1965 al 1998, gent de totes les edats i provinents d'arreu del país, de l'Estat espanyol i més enllà, es concentraven un dia a Banyoles i, encara de fosc, sortien a caminar... 40 quilòmetres! Era la Marxa, una convocatòria del Centre Excursionista de Banyoles (CEB), de caràcter no competitiu, que va arribar a adquirir proporcions més que notables. El 1979 s'hi van apuntar 6.700 persones. I no va ser l'any amb més gent: el següent es va arribar a la xifra màxima de 9.114. Després el nombre va anar minvant fins als modestos 175 de l'última sortida.
Per al CEB representava un esforç molt gran, tant per buscar recursos (els participants no s'havien de preocupar ni del menjar, ni del beure, ni de l'assistència sanitària, i se'ls obsequiava amb una medalla; a més, els primers anys ni tan sols es pagava inscripció) com per les creixents complexitats burocràtiques amb què topaven. Per als marxaires, però, la cita anual a Banyoles era una festa, amb majúscules. Molts forasters hi anaven el dia abans i es quedaven a dormir. Els més valents –o inconscients del que els esperava l'endemà– es passaven la nit de gresca.
«Culpa» dels Kennedy
Al centre excursionista recorden que per muntar la seva es van inspirar en una marxa de 50 milles que els germans Kennedy (personatges de moda a principis dels anys seixanta) havien organitzat als EUA. Salvador Duran i Coderch, al llibre 50 aniversari. Centre Excursionista de Banyoles, apunta l'anècdota que a Holanda fan una passejada de 80 km batejada precisament amb el nom de Marxa Kennedy. Com que 50 milles són, si fa o no fa, 80 km, abans d'instaurar la Marxa pròpiament dita en van fer dues amb aquella distància. Per cobrir-la, havien de caminar fins a Riudaura (Garrotxa) i tornar. Aquell fart de quilòmetres no va tenir gaire requesta. A la del 1963 hi havia sis inscrits i a la del 1964, quatre. A la tercera es va rebaixar la distància a la meitat, i es va crear així la primera edició de la famosa cita banyolina. Els itineraris es van canviar en diverses ocasions. La ruta dels anys de més gent era Banyoles, Borgonyà, Terradelles, Vilademuls, Galliners, Fontcoberta, Melianta i Banyoles.
El llegat
Quan es va instaurar, la Marxa dels 40 km era única. Coincidint amb el seu èxit, entitats de molts llocs del país van començar a organitzar esdeveniments similars. Avui, onze anys després que la banyolina desaparegués, el calendari està atapeït de caminades (algunes més populars que altres) arreu de Catalunya.
«Ens vam sentir desemparats»
A què atribueix l'èxit de convocatòria de la Marxa?
–«Durant molts anys vam ser l'única caminada d'aquest tipus que es feia i, a més, vam ensopegar una època en què la gent s'apuntava a tot, hi havia moltes ganes de participar en el que fos. Al principi venien només excursionistes i de mica en mica la cosa va anar ampliant-se. Després, era personal molt divers.»
–Per què s'ho van deixar córrer?
–«És que amb la gentada que venia, era un esforç d'organització molt gran i la gent se'n va cansar. També van començar a sorgir problemes: els ajuntaments no col·laboraven gaire, Trànsit ens posava entrebancs perquè per a ells érem un destorb... El club es va trobar una mica desemparat. Tothom en parlava, de la Marxa, però ningú no reconeixia la feinada que representava i que necessitàvem un suport més explícit.»
–Quina herència va deixar?
–«De fet, va ser una novetat portada cap aquí pel centre excursionista. Inspirant-se en la nostra, després se'n van organitzar d'altres i algunes encara se celebren, tot i que no pas amb aquell volum. En certa manera, va ser una cosa irrepetible.»