1714 i llengua
L'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per descomptat
El dia 12 de setembre de 1923, exactament un dia abans del cop d'estat que donaria lloc a la dictadura de Primo de Rivera, la pàgina 5 de La Vanguardia informava del “Homenaje a Casanova” a la Ronda de Sant Pere de Barcelona (amb ofrenes de l'Ajuntament i de la Mancomunitat, entre d'altres) i dels incidents que s'hi van produir: la policia va carregar per sorpresa contra els congregats, provocant el pànic i diversos ferits. En declaracions a la premsa, el governador civil interí va argumentar que tot havia transcorregut en pau fins que alguns individus van portar “una bandera, que no era española, ni la catalana, con un triángulo azul y una estrella solitaria en el centro”. Al migdia, al Metropolitan Hotel, els membres d'Acció Catalana (entre ells el meu besavi Pelai Vidal de Llobatera) no parlaven d'una altra cosa. Si fa noranta anys el catalanisme honorava els símbols dels esdeveniments del 1714 amb banderes “estranyes”, amb clau de proposta, les commemoracions que des del govern impulsarem per als 300 anys de la derrota també hauran de pensar en més que història. Hauran de referir-se al nostre futur.
Un dels elements principals a tenir en compte, més enllà de la política i de l'economia, és el futur de la nostra llengua. I si volem saber on som exactament, haurem de mirar cap al passat: sabem que els decrets de Nova Planta de València, Mallorca, Catalunya i Sardenya van prohibir l'ús del català (tot i que ja abans del 1714 tant Castella com França van legislar-hi intensament en contra). Es clausuren les universitats pròpies; les causes de la reial Audiència “se substanciaran en castellano”; els corregidors del territori català hauran de posar “el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”; a l'aula no hi ha d'haver cap llibre ni paraula parlada o escrita en català; etcètera. En definitiva, la llengua catalana quedava arraconada dels decisius moviments il·lustrats que s'anaven conformant per Europa.
Les instruccions, cèdules, decrets i ordenances en la mateixa línia se succeeixen des d'aleshores: en l'àmbit religiós, escolar, judicial, comercial... Fins i tot es prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano”. Manuel de Godoy prohibeix l'any 1801 que es representi cap obra de teatre que no fos en castellà; el 1837 s'imposen càstigs humiliants als escolars que parlin en català; es prohibeix la llengua als epitafis dels cementiris; fins i tot el 1896 es prohibeix parlar en català a través del telèfon; el 1902 es prohibeixen els Jocs Florals de Barcelona per ordre militar; Primo de Rivera imposa el castellà a totes les escoles de la Mancomunitat; el 1924 Gaudí és detingut per negar-se a parlar en castellà davant de la policia; i no cal parlar de l'arribada de Franco, per qui “la unidad nacional la queremos absoluta, con una sola llengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”. No vull ser exhaustiu: els exemples són infinits i arriben fins a la sentència de l'Estatut o les absurditats dictades pels polítics d'Aragó.
Es pot escriure una novel·la en castellà sobre el 1714? És clar que sí, l'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per descomptat. Però la possible incomoditat de part del públic amb el canvi de llengua, pot servir de termòmetre (com s'ha dit) del grau de tolerància dels catalanoparlants o dels catalanolectors? No. I fins aquí podíem arribar.
