Cobrar de l'autonomisme

És recurrent preguntar-se per què la manifesta adhesió en públic o en privat d'un sector important de la classe política en favor de la independència no es tradueix en cap acció concreta i real cap a l'Estat propi. Si les conviccions són tan fermes, com alguns profereixen, com es pot continuar militant en un partit que no defensa aquestes idees? Com es pot continuar dirigint una formació que no es presenta a unes eleccions amb el compromís de declarar la independència? Com es tolera que l'actualitat política continuï centrada i empantanegada en un projecte de reforma financera que Espanya no acceptarà mai mentre el país va agonitzant? La resposta és que aquells dirigents polítics, socials o econòmics que defensen la independència però que a la pràctica encara no fan res per ella actuen així perquè encara obtenen benefici de la dependència. Qui ocupa algun càrrec de responsabilitat en l'autonomisme hi té assignades unes retribucions i un prestigi social que no confereixen cap incentiu per trencar amb el sistema i endinsar-se en una travessia de final incert. No sols això, sovint aquests sectors que ideològicament apostarien per un procés d'emancipació nacional encara tenen massa servituds amb determinats poders econòmics, energètics i mediàtics que es van construir o reforçar durant el franquisme sota una lògica espanyola. Si no hi ha un canvi d'actitud dels esmentats poders fàctics cap a l'independentisme (i res no assenyala que n'hi hagi com provaré de demostrar en el meu llibre Qui són els enemics de la Catalunya lliure? que espero publicar a la tardor) l'estament polític continuarà sotmès al seu xantatge i només la pressió democràtica d'una ciutadania empobrida, maltractada i indignada podrà forçar el canvi amb un vot massiu a opcions diferents.

Aquesta esquizofrènia entre la retòrica independentista i l' immobilisme autonomista alguns la vam viure de prop a ERC especialment durant el segon tripartit. L'ERC que ara es mostra tan vehement en la defensa del concert econòmic cal recordar que va avalar un finançament deplorable el 2009 que es va provar de vendre com el “millor de la història” i que ha portat al col·lapse financer de la Generalitat. En aquell moment cap dels quadres dirigents del partit, inclosos els deu diputats que encara ocupen un seient al Parlament de Catalunya, no van mostrar cap signe de rebel·lia i van acatar disciplinadament el que no era sinó la certificació de l'espoli fiscal que les bases d'ERC havien estat denunciant des de feia tants anys. Per què aquest cinisme? Perquè la teranyina d'interessos del govern autonòmic repartia les suficients prebendes per aplanar la dissidència i les temptacions de ruptura. Sortosament per a l'independentisme, l'electorat va castigar de forma contundent aquell frau. Malgrat l'experiència, si l'ERC d'Oriol Junqueras limita el seu discurs al concert econòmic i a oferir-se a fer de crossa ara de CiU (en comptes de potenciar el compromís independentista) és perquè encara es troba atrapada en la tenalla de les servituds amb els poders que volen una Catalunya espanyola. Per cert, les complicitats amb l'estructura autonòmica també tenen i tindran per a ERC el cost de veure's involucrada amb la cara més sòrdida del règim: pactes de silenci, pagaments indeguts, crèdits amb condicions, malversació de fons i casos més o menys esperpèntics de corrupció com els que han implicat militants d'ERC en el cas Innova al Camp de Tarragona o capítols com la grotesca detenció la setmana passada de l'exconseller Ausàs acusat de contraban de tabac.

Però la situació insostenible entre el discurs de fons i l'acció oficial que va portar ERC a l'abisme és la mateixa que ara sacseja CiU amb molt més poder, amb molta més implicació amb els sectors unionistes i amb una distància cada cop més enorme entre els anhels dels votants i de les bases i els minsos avenços que presenta la Generalitat autonòmica. Mentre alguns dels regidors d'aquesta formació s'apleguen a l'Associació de Municipis per la Independència i les bases i votants participen en marxes i concerts per la independència o a l'Assemblea Nacional Catalana, el govern Mas quan no pacta amb el PP la composició de determinats òrgans convoca cimeres insulses sobre el pacte fiscal amb un document sobre els límits de la solidaritat, per exemple, similar a la proposta estatutària que el Tribunal Constitucional espanyol ja va tombar. La pregunta clau, doncs, és fins quan la majoria que no cobra ni directament ni indirecta de les institucions i més aviat pateix la brutalitat del sistema aguantarà la suprema hipocresia d'uns dirigents polítics que no aporten resultats clars cap a l'Estat propi.

Mentre esperem la resposta plantejaré una proposta i un recordatori. La proposta és que si hi ha dirigents de CiU (i penso, per exemple, en el president de l'AMI d'Unió Democràtica, Josep Maria Vila d'Abadal) que afirmen tenir el coratge per portar el país a la independència, no troben que de moment haurien de tenir prou coratge per trencar amb un partit que nega els seus objectius polítics i crear o afegir-se a un moviment polític independentista?

El recordatori és que a la declaració fundacional de l'Assemblea Nacional Catalana s'estableix que només es donarà suport electoral a aquelles forces polítiques disposades a convocar un plebiscit d'autodeterminació o a proclamar la independència des del Parlament. A qui donarà suport l'ANC a les properes eleccions al Parlament de Catalunya? El temps del vell ordre i dels que el defensen s'acaba.