Opinió

La grossa, amb miscel·lània

De vegades sembla que hi ha qui disfruta amb les tisores

Posem-nos d'una vegada a la necessària altura de les grans envoltants que condicionen del tot la nostra economia encara que només sigui per fugir de les collonades i les seves inacabables disquisicions i polèmiques de l'euret (però coneixent ja aquesta lectora/or el deixaré amb un “s'ho pensa” i acabaré pagant tribut a allò petit). Ves per on, el punt de partida se situa a Washington al 1989: Thatcher, Reagan i la caiguda del mur. Els poders del món, inclosos, és clar, els privats financers i multinacionals, l'FMI i els més rellevants bancs centrals acorden deu guies: disciplina pressupostària; reducció de les despeses públiques menys productives (s'ho pensa): fiscalitat moderada; liberalització, desregulació mercats financers (s' ho pensa, ajudo: causa del desastre financer dels EUA 2007 empestant tot Europa, tot seguit a l'activitat real); tipus de canvi flotants; liberalització comercial, globalització (cap proteccionisme, vostè s'ho pensa però no es deixi que a la Xina no hi ha prestacions socials); obertura vers inversió estrangera; privatitzacions a tort i a dret (s'ho pensa); desregulació de tots els mercats inclòs, és clar, el de treball (mercat?); això sí, “drets de propietat privada fermament establerts i garantits. Els sonen aquesta mena de 10 manaments?

Si es porta a la baixa la despesa pública, s' abaixen els impostos i al mateix temps es postula amb tota rigidesa l'equilibri pressupostari –els hi sona d'ara?– el que en realitat es pretén és una contínua reducció del sector públic a la societat/economia, és a dir, una progressiva privatització a la nord-americana, neoliberalisme ja arribat a la Generalitat. Un altre designi és el de la reposició de la taxa de guany d'empresa/capital, diuen que malmesa pels costos de l'Estat del Benestar però la qual, 9% mitjana a Europa, es tracta de posar-la a 15 (s' ho pensa, però sempre es vol més). Ah! i mercats globals i del tot desregulats, inclòs el de treball, de manera que l'exigència de competitivitat abasti fins a la competència asiàtica, amb mísers salaris i sense prestacions socials. I efectes, ja després de 4 anys, nova recessió i augment de l'atur a la UE.

Quant a la política econòmica espanyola, si és que encara existeix amb un marge d' autonomia, no sé si erra el rumb, el govern PP, amb un 24% d'atur, optant per l'ortodòxia merkeliana per després “a la gallega” dir que també està interessat pel creixement i l'ocupació. Els mitjans i els polítics, inclòs Rubalcaba, cauen en el parany d'acusar Rajoy de trair el seu programa electoral; pobret! Però ja no es recorda que no va declarar cap programa econòmic més enllà de donar “nova confiança” i de fer baixar un atur que segueix pujant; i Espanya li va donar majoria absoluta que ja ha perdut a enquestes; quin estat! I quan ja no saben què dir, ja que dins la recessió provocada pels ajustos públics no podran complir (disminució de recaptacions), culpen els set anys del PSOE: atur del 7% 2007, creixement fins al 2008 i no recessió 2010-11, superàvit públic 2006-7, 1,5% per cert llei de dependència. I quant a la desviació amagada de dèficit, fou d'uns 2 punts %-PIB, és a dir, 20.000 milions, tota la resta es deu a les males opcions del govern del PP, inclosa la mala gestió de la prima país de la qual depèn l' interès de les emissions de deute als mercats que, per cert, no han donat confiança al Sr.Rajoy. El neoliberalisme s'ha imposat, doncs, a Madrid i... a rambla Catalunya número 17? (Ec. i Finances).

Però paguem tribut als temes més propers (miscel·lània). Fa un temps que aviso sobre aquesta mena d'exaltació d'allò petit a Catalunya. Per favor, responsables de la Pimec, de la Confederació Catalana de Comerç, diputats del grup català a Madrid, llegeixin bé tan sols cinc planes de l'informe mensual de La Caixa, maig: La 19 registra que les pimes fins a 250 (¡) ocupen quasi el 80% d'empleats a Espanya (a Catalunya més), mentre que un 60 a Alemanya i un 47 als EUA. Potser alguna cosa no va bé ja que es diagnostica que exportació, productivitat i RD, és a dir, allò del tot necessari al si de la globalització, pugen amb la mida; i a les planes 34-35 el rellevant economista J. Elias –del Servei Estudis Caixa, dir. J. Gual– arriba a denunciar “els efectes perversos de les polítiques usuals defensives de les pimes” canviant-les per les que portin al seu creixement. I sobre el govern CiU de la Generalitat: insisteixo, quant a equilibri, no es facin més papistes que el Papa, que de vegades sembla que hi ha qui disfruta amb les tisores, mentre que al 2011 tan sols es va poder abaixar el dèficit un 0,7% del PIB i al primer semestre d'enguany un 0,4, és a dir, que no es complirà després de tant d'enrenou per retallades en despesa i microscòpics augment d' ingressos, si no es fa ja rebel·lia, connectada amb, sí, l'espoli fiscal. I, en canvi, no tan valor en la crítica herència del tripartit, per cert amb una gran feina en inversió en equipaments i en despesa social.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.