Ticià: bellesa i poder

Entre finals de l'any 2008 i el passat 31 de marc, la National Gallery de Londres i la National Gallery d'Escòcia van recollir 95 milions de lliures (119,7 milions d'euros) en donacions populars per poder adquirir dues de les més grans obres de Ticià (1477-1576), un dels mestres de l'escola veneciana. Es tracta de Diana i Acteó, adquirida per 63 milions d'euros el 2009, i Diana i Calixte, el preu de la qual va arribar als 56,7 milions. En tots dos casos, el propietari de les obres, el duc de Sutherland, les volia treure a subhasta després que la seva família n'hagués ostentat la propietat durant més de 200 anys. Totes dues es podien veure públicament des del 1945 a les sales del museu d'Edimburg.

Amb la crida per recaptar els diners, les dues institucions volien evitar no només que les obres sortissin al mercat, en què podrien haver doblat el preu final pel qual es van vendre amb facilitat, sinó que també sortissin amb molta probabilitat del Regne Unit per no tornar-hi mai.

La compra de les obres garantia que aquestes peces mestres del Renaixement italià continuessin exhibint-se en territori britànic –segons l'acord establert, se les alternen durant cinc anys– i, potser el més important, que es pogués afegir la parella a un altre dels Ticià tardans més rellevants, La mort d'Acteó, en propietat de la National Gallery des del 1971, també gràcies a donacions populars.

Així, actualment, a la capital britànica és possible veure tres dels set llenços en què Ticià fa representacions de passatges dels poemes d'Ovidi Les metamorfosis, que va pintar per encàrrec de Felip II. Aquesta és la primera vegada des de finals del segle XVIII que les tres obres es veuen juntes.

Metamorfosis. Ticià 2012 és el títol de l'exposició que s'ha inaugurat a la National Gallery de Trafalgar Square, al centre de Londres, i que té com principal poder d'atracció les tres pintures esmentades.

L'exposició va més enllà, però, de la simple exhibició de les peces, més altres del mestre, i encara altres de contemporanis seus. La National Gallery de Londres en presenta també d'artistes del segle XX i XXI, que la curadora de la mostra, Minna Moore-Ede, considera “respostes actuals” al treball de Ticià. La particularitat és que són “respostes” aplicades a altres arts, en aquest cas al ballet, que pot trobar en les poesies d'Ovidi una font d'inspiració innegable per a la coreografia. Així, Chris Ofili, Conrad Shawcross i Mark Wallinger presenten propostes relacionades amb els dissenys que han realitzat per als espectacles de ballet que, en paral·lel a l'exposició, es poden veure a la Royal Opera House, de Covent Garden.

El creuament d'arts no acaba aquí, de tota manera. Metamorfosi Ticià 2012, que es beneficia de la difusió i el suport que Londres ha donat al festival cultural programat arran de la celebració dels Jocs Olímpics, ofereix també recreacions, inspiracions i noves creacions a partir dels textos d'Ovidi a càrrec de poetes anglosaxons, entre els quals el premi Nobel irlandès del 1995, Seamus Heaney.

Però és precisament aquest intent de presentar de manera interdisciplinària l'obra de Ticià el que ha molestat més la crítica britànica, que ha acusat la National Gallery de sacrificar el poder i la bellesa dels quadres del renaixentista per mostrar-lo, només, com a excusa i raó de ser de les peces dels tres artistes anteriorment esmentats.

En qualsevol cas, el visitant de la mostra no pot quedar decebut. I, si les interpretacions actuals de Ticià no el satisfan, la qual cosa és bastant més que probable, només ha de tornar a la primera sala de l'ala de la National Gallery on es presenta l'exposició. Podrà així tornar a viure i veure la bellesa i l'emoció que transmeten Diana i Acteó, Diana i Calixte i La mort d'Acteó.

Aquesta exposició estarà oberta fins al dia 23 de setembre.