Sant Joan commemora els 70 anys de l'annexió a Palamós
L'associació de veïns recuperarà testimonis històrics en una xerrada
Reivindiquen el perfil propi respecte al Palamós de mar
El topònim de Sant Joan encara perviu en mapes i en els rebuts de l'aigua
L'Associació de Veïns de Sant Joan de Palamós es prepara per commemorar els 70 anys de l'annexió a Palamós, el 1942, una pèrdua d'autonomia municipal que, malgrat tot, no ha esborrat del tot l'empremta de la idiosincràsia santjoanenca. El topònim perviu, per exemple, en la facturació de les companyies d'aigua i electricitat, i en nombrosos mapes i en la xarxa social Facebook també apareix diferenciat del de Palamós, però les interioritats d'una fusió precipitada pel règim franquista, en plena postguerra civil, i mai aclarides del tot fan que molts santjoanencs de tota la vida encara es resisteixin a ser considerats palamosins i prou.
L'historiador local Pere Trijueque recorda, en un article que li ha confiat l'associació de veïns amb motiu de l'efemèride, els moviments de Palamós per absorbir el terme veí. Se n'havien independitzat, de fet, amb la consecució d'una església independent de la “parròquia mare de Santa Eugènia de Vila-romà”, però amb una extensió de terreny de només 1,14 quilòmetres quadrats, era el municipi més petit de tots els catalans.
La coexistència de les dues poblacions va viure contínues tensions. Sant Joan volia cereals que arribaven al port de Palamós en anys de males collites, i Palamós demanava que Sant Joan desviés la riera Aubi per no patir les inundacions a la desembocadura cada cop que hi havia temporal.
Però va ser l'eclosió de la indústria surera, a finals del segle XIX, que va encendre la flama annexionista. Les fàbriques de Palamós i els habitatges per encabir tota la mà d'obra van exhaurir tot el sòl urbanitzable, i els industrials van començar a veure en Sant Joan, amb onze vegades més superfície, un filó per ampliar les seves explotacions i facilitar la construcció de nous habitatges per als treballadors.
Els patricis se'n van sortir
Abans de la Guerra Civil, el 1930, Trijueque recull que l'Ajuntament de Palamós ja va redactar una memòria per justificar “la necessitat imperiosa i imprescindible” de completar l'annexió de Sant Joan, per la confusió dels dos nuclis urbans, l'escàs territori de Palamós i els problemes “d'higiene, salubritat i sanejament” del terme santjoanenc, amb una població dedicada majoritàriament a la pagesia que vivia amb carrers de terra i sense xarxa de clavegueram.
El document va romandre en un calaix durant els anys de govern republicà i la Guerra Civil, però va servir de base per reprendre el procés al final de la contesa. Segons els documents que esmenta l'historiador, va ser a partir d'un ofici del govern civil de Girona, de l'11 d'abril de 1940. Però l'única constància de l'inici dels tràmits municipals, en l'acta del ple palamosí del 15 de novembre de 1940, remet a un acord certificat pel secretari el contingut del qual no figura en l'expedient de l'arxiu municipal.
L'exregidor Francesc Matés, membre de l'Associació de Veïns de Sant Joan, explica que, tot i que hi ha literatura al voltant de la fusió dels dos ajuntaments “es limita només a la versió oficial”, i no s'ha revisat gaire pels “anys de por” del règim franquista. Molta població republicana es va exiliar, els més significats van ser afusellats. “Només quedaven els guanyadors”, diu Matés, industrials, promotors immobiliaris, “famílies senceres que en van fer negoci”, conclou. Les comissions gestores dels dos municipis, encapçalades pels alcaldes presidents Fèlix Ribera (Palamós) i Pere Adroher (Sant Joan), van segellar la fusió en una sessió conjunta l'11 de maig de 1942.
“Segons les actes, la gent de Sant Joan va aplaudir la fusió”, destaca Matés, però pel camí el municipi s'hi va deixar el nom –una iniciativa d'ERC, fa alguns anys, va plantejar recuperar-lo com a Palamós-Sant Joan– i fins i tot va quedar exclòs dels ajuts del règim per reconstruir els estralls dels bombardejos de l'aviació italiana, que es van limitar explícitament a Palamós.
El motiu de pes que es va fer córrer entre els santjoanencs és que la fusió els permetria entrar en el sistema de cartilles de racionament. Curiosament, però, els vells arguments de pes –l'asfaltat i la construcció de la xarxa per recollir les aigües negres al nucli històric de Sant Joan– no es van abordar fins diverses dècades després, des de finals dels cinquanta, i no van concloure fins ben entrada la dècada de 1980. Malgrat tot, amb els anys, a banda de la identitat, ningú no es planteja avui un municipi independent, i menys ara que a Brussel·les estan convençuts que sobren ajuntaments.
LES DATES
Xerrada per repassar com era la vida al vell poble
E.AL'associació de veïns del barri prepara una xerrada col·loqui per repassar com era Sant Joan durant els anys previs i immediatament posteriors a l'annexió. La faran dissabte vinent (19 h) i hi intervindran diversos membres, encapçalats pel veterà Pelai Castellà, que encara va viure en un poble amb autonomia durant tota la dècada de 1930.
Castellà recorda que l'annexió i la desaparició de l'Ajuntament els van abocar a “una burocràcia que abans no existia, amb tràmits i permisos per resoldre qualsevol aspecte”, i que la gent del poble mirava de viure al marge de qüestions polítiques. Per la seva banda, Martí Martinench també defensa que els dos municipis haurien funcionat millor per separat: Palamós, mogut per la indústria i el port, i Sant Joan, sense descuidar l'agricultura, reemplaçada pel creixement urbà i el polígon industrial que va ocupar l'antiga plana. Tot i les rivalitats entre els dos pobles veïns, Castellà destaca que “les relacions amb Palamós no eren dolentes; molta gent hi tenia coneixences i amistats i hi havia un respecte que després potser ja no hi era tant”.
Un altre motiu annexionista que potser va afavorir el Palamós de la postguerra va ser el producte de les hortes i conreus de Sant Joan. Martinench rememorava que l'alcalde Ribera va rescatar vells sindicalistes perquè fundessin una secció local del sindicat únic i defensessin que els fruits dels camps de Sant Joan “es quedessin a Palamós i no se n'anessin cap a Girona”.
El col·loqui estarà acompanyat per fotografies antigues de la vida al poble, la majoria de les quals extretes de l'Arxiu de Joaquim Juanals. També servirà per contraposar la història oficial dels documents amb els mites de la tradició oral, com ara que Adroher, transportista, no va posar cap trava a l'annexió perquè era un alcalde posat a dit pel règim “i es va vendre l'autonomia del poble per un camió”, i el promotor que es passejava sovint pel barri i era conegut per moltes famílies com “el gàngster”, rumors que recorda Francesc Matés.
La festa major, la setmana vinent
Sant Joan ha mantingut la seva pròpia festa major, que en els últims anys celebren a principi d'agost. Aquest any, el fet diferencial de les celebracions és la commemoració dels 70 anys de la pèrdua de l'autonomia, però el programa manté altres activitats ja clàssiques.
El torneig de futbol 7 a la plaça Mossèn Gumersind, que s'inicia demà dilluns, conclourà dissabte vinent al matí. I a la tarda, després del col·loqui històric, la plaça serà l'escenari del sopar popular (21 h), sortejos i música en viu amb Miquel del Roig i el grup The Covers fins a la matinada.
Diumenge vinent al matí es farà la baixada amb monopatí pels costeruts carrers del nucli antic. I a la tarda també faran sardanes i jocs i animació infantil a la plaça Mossèn Gumersind.