“No hi ha motiu per fer fora Maragall”

De cap manera. No hi ha motiu perquè es demani a Maragall que deixi el partit. Jo em vaig afiliar al PSC el 1996 perquè precisament em vaig sentir atreta per la pluralitat i la diversitat dels seus membres, perquè hi havia Pasqual Maragall i també Manuela de Madre, i Celestino Corbacho i Joaquim Nadal, i vull que això continuï sent així. Tots representem àmbits diferents, però tots som útils per a situacions complexes.

Penso que es podia votar perfectament el pacte fiscal, tot i que vaig optar per mantenir la coherència del vot i em vaig abstenir, entre altres motius, també, perquè, i així ho vaig interpretar, el model de pacte fiscal que es va aprovar no és el concert econòmic del País Basc, ja que introdueix la quota de solidaritat. Crec que el PSC ha de formar part del nou model de finançament, però també penso que cal obrir una reflexió molt més àmplia en el si del partit, tant pel que fa al fons com a la forma amb què transmetem els missatges. Primer vull dir que estic a favor de la llibertat de vot dels diputats i aquí tenim un debat pendent i, segon, cal un debat seriós i a fons del per què la gent ha interpretat que el PSC no ha avalat el nou model de pacte fiscal, quan això no és del tot cert.

Dimarts al vespre érem a punt de tancar un acord amb CiU sobre la creació d'una nova agència que al final es va tirar enrere, suposo que per la pressió d'ERC, i que, repeteixo, no era el concert econòmic, sinó un nou model bilateral al qual podíem haver donat suport, i així ho vaig manifestar al grup. Admeto que llavors el PSC no hi va incidir prou, però ara el debat en el si del partit, tot i la importància del pacte fiscal, no és aquest. El PSC ha de voler tornar a representar la gran majoria social d'esquerres i catalanista, tal com ho havia fet abans. Hem de tornar a ser un partit de les classes treballadores i mitjanes, dels intel·lectuals d'esquerra, dels pagesos. Jo em nego a dir que sóc catalanista i poc d'esquerres, no hi ha primer un projecte social i després nacional. Reconec, però, que això és complex. Necessitem retornar a les arrels d'en Pallach, de Traginer, quan no es feien diferències entre la gent segons la llengua que parlava o el lloc del qual provenia, i això no ho podem simplificar ara en el debat sobre el pacte fiscal. Hem d'anar més enllà, pensar a qui volem representar, i crec que hi ha una majoria social d'esquerres i catalanista a la qual no estem representant.

Ho arrosseguem des de fa anys i ara les coses passen tan de pressa que no tenim temps d'assimilar-les. Des del partit em consta que es treballa per la veu pròpia a Madrid, però ja fa anys que la gent dubta de quines són les nostres prioritats.

A mi el que m'interessa és la majoria social a la qual ens hem d'adreçar. Els partits tendim a mirar-nos internament i hem oblidat el partit plural i divers que som, i ara no ens podem empetitir.