Adéu al savi Ainaud de Lasarte
L'historiador, advocat, polític i promotor cultural,tot un referent de catalanitat, honradesa i erudició, mor a Barcelona als 87 anys i deixa un extens llegat
Va treballar per divulgar la història i la cultura del país durant el franquisme
En alguna ocasió l'havien qualificat de “viatger de la cultura” perquè es desplaçava arreu del país, allà on el sol·licitessin, i mai s'havia negat a fer cap conferència. I és que Josep Maria Ainaud de Lasarte era una persona “generosa, fàcil, senzilla”, en paraules del seu amic l'escriptor Josep Maria Espinàs. L'historiador, però també advocat, polític i gran promotor cultural, va morir ahir, a la residència on vivia a Barcelona, als 87 anys. Feia un temps que estava malalt i havia perdut la vista, motiu pel qual s'havia apartat de mica en mica de la vida social i cultural.
Per decisió de la família, no s'instal·larà cap capella ardent; en canvi, sí que preveu organitzar una cerimònia pública de comiat amb vista al setembre, “perquè tots els que vulguin el puguin recordar i acomiadar-se d'ell”. Amb tot, la família celebrarà avui o demà una cerimònia íntima a Barcelona, encara que el cos ha estat donat a la ciència.
El món cultural i polític del país està de dol davant la pèrdua d'un “mestre d'idees i de valors”. Així el va qualificar ahir l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que va descriure Lasarte com “un gran activista nacionalista”, “un home d'obertura universal”. “Fidel a les seves conviccions polítiques i religioses”, “activista quan calia”, “comprensiu i dialogant”, i “mereixedor del reconeixement de tot el país” i dels que van rebre, com ell mateix, “el seu mestratge directe”.
“Tot i que les seves idees polítiques eren les que eren, es va guanyar el respecte de tothom, va ser una persona honrada i fidel als seus principis”, va opinar Josep M. Espinàs. L'escriptor encara el recorda entrant somrient a la seu de l'editorial La Campana, quan treballaven en la publicació d'El llibre negre de Catalunya, amb tauletes de xocolata per a la “Isabeleta”, tal com deia afectuosament a Isabel Martí, l'editora. “Era una persona d'un alt sentit moral, una persona de cortesia, entranyable i un gran seductor.” Espinàs també subratlla la seva “modèstia”: “Va tenir poc ressò públic perquè no es lluïa agressivament, i això no és tan fàcil de trobar entre les persones públiques.”
Cultura i compromís
Josep Maria Ainaud de Lasarte va néixer el 13 de juny a Barcelona el 1925. El seu pare, Manuel Ainaud Sánchez –casat amb una de les filles de la militant feminista Carme Karr–, era pedagog amb vocació d'artista, i havia arribat a exposar a Els Quatre Gats al costat de l'escultor Enric Casanovas i Claudi Grau, que eren de la colla de Picasso.
De ben petit va anar a l'Escola de Nens, que havia fundat Maria Montessori, que de tant en tant anava a casa seva. Posteriorment va ingressar a l'Institut Escola, on va rebre les lliçons, entre d'altres, del mateix Joaquim Ruyra, de qui admirava el seu català preciosista. Després va acabar el batxillerat amb premi extraordinari a l'institut Menéndez y Pelayo, on va coincidir amb Oriol Bohigas, Josep Martorell, Vicenç Lázaro i Robert Vergés.
Acabada la Guerra Civil, amb tan sols 18 anys, Josep M. Ainaud de Lasarte va treballar per als serveis d'intel·ligència anglesos l'M15 amb el nom de David Ferrer. Només hi va estar tres anys (del 1943 al 1946); “la sensació de tenir una doble personalitat és molt difícil de suportar”, va explicar en una entrevista que li va fer Xavier Cortadellas (Presència, gener del 2010).
Posteriorment, va militar en moviments de resistència antifranquista de caràcter marcadament catalanista, com ara el Front Universitari de Catalunya i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya. El 1976, es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) acceptant la invitació de l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, que va conèixer quan aquest tenia 16 anys a través dels grups d'acció de Pere Figuera. Tot i que no es considerava “home de partit”, Ainaud de Lasarte va ser diputat al Parlament de CiU del 1980 al 1984, en la primera legislatura de la cambra catalana després de la seva restauració, i va ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona des del 1987 fins al 1990 per CDC.
Es va llicenciar en dret el 1952 per la Universitat de Barcelona i com a advocat va fundar el Grup d'Advocats Demòcrates (GAD) el 1974. Amb tot, no va exercir quasi mai d'advocat, sinó que ben aviat es va vincular amb projectes culturals, com a l'editorial Aymà, ja a la universitat.
Amb el temps, Ainaud de Lasarte va desenvolupar una tasca ingent, esperonat per una curiositat que compartia amb el seu germà, Joan Ainaud de Lasarte, que va arribar a ser director del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Mentre el seu germà aprofundia en la història de l'art, excel·lint en aquest terreny, Josep Maria va treballar per divulgar la història i la cultura del país durant el franquisme. Especialista en la figura d'Enric Prat de la Riba, l'historiador també va estudiar la trajectòria de personatges representatius del catalanisme com ara Francesc Macià, Francesc Cambó i Ventura Gassol, a qui la seva dona, Carme Agustí, havia fet de secretària. Alguns dels seus assajos publicats són Prat de la Riba, home de govern (1974), Els anys del franquisme (1978), Símbols de Catalunya (1978) i Francesc Cambó (1992). També va escriure El llibre negre de Catalunya (1996), en què repassava tots els obstacles que ha tingut Catalunya al llarg dels segles per defensar la seva llengua; Mestres que han fet Catalunya (1996), un recull de 25 biografies breus de mestres que van protagonitzar l'impuls de renovació pedagògica al país durant els anys de la República, com ara la mateixa Montessori.
Seguint en la línia de la seva tasca divulgativa, Ainaud de Lasarte va ser redactor de la revista Historia y Vida –dirigida pel seu amic Néstor Luján–, a banda de col·laborar amb un gran nombre de mitjans de comunicació tant de premsa –especialment per als diaris El Punt i l'Avui– com de ràdio i televisió, en què intervenia parlant de temes d'història i cultura de Catalunya.
Membre de diverses entitats culturals, com ara Òmnium Cultural i l'Ateneu Barcelonès, va rebre nombroses distincions al llarg de la seva vida, el Premi d'Honor Lluís Carulla (1994), la medalla President Macià de la Generalitat (2000), la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona (2006) i, l'última, la Medalla d'Or de la Generalitat (2012) per ser “un referent de catalanitat i d'afirmació de la cultura catalana”.
