Allioli

Sóc al balcó prenent la fresca, mirant de tant en tant la gent com passa i llegint un llibre que parla de guerres i exilis, i tot d'una el ventet em porta unes bafarades d'allioli. Deuen provenir del restaurant que hi ha una mica més amunt. A la carta hi figura la carn a la brasa i en aquest moment deuen fer amb molta profusió la salsa que hi va bé. Aturo un moment la lectura per preguntar-me si val la pena que en facin tanta com per arribar a impregnar el carrer. Volen dir, els propietaris del restaurant o els seus cuiners, que avui al vespre –és una tarda
de diumenge– hi haurà demanadissa d'allioli i fins i tot de qualsevol producte alimentari? L'alenada s'atura un moment i després hi torna.

Un dia vaig escoltar una senyora suïssa que deia que ella reconeixia per la sentor d'all si un espanyol havia passat per un cert punt. “Pujo a un avió i de seguida sé si hi ha espanyols, o si n'hi ha hagut en un anterior viatge.” La súbdita del país de les valls airejades ho deia amb una absoluta repugnància, i encara va afegir que quan Suïssa es va omplir d'espanyols que hi van anar a treballar la seva existència s'havia fet insuportable perquè gairebé no podia sortir al carrer. La dona sostenia que tant hi feia que un espanyol no hagués tastat mai l'all perquè duia els seus efluvis encastats a la pell des del naixement i com una herència més poderosa i més vistent que la marca de Caín.

Entre els “espanyols” detectats per la senyora hi devia haver alguns catalans. Vostès sabien que fem pudor d'all i allioli tan si en mengem com si no? Gràcies a la precisió suïssa que no falla ara n'estan informats.

Per mi l'allioli en estat natural i acabat de fer és una olor. I aquesta olor, i en això dono la raó a la senyora suïssa, té tal cosa d'ancestral i m'obre tant la gana que diumenge a la tarda, llegint aquell llibre al balcó de casa, vaig pensar que si un dia em trobés lluny de casa i del país per causa de força major i sentís una bafarada com aquella ja em podria censurar tota la Confederació Helvètica en pes que jo no pararia fins a saber d'on venia. I que un cop localitzat, em menjaria l'origen del perfum acompanyant-lo de carn o d'unes llesques de pa, mentre les llàgrimes m'anirien galtes avall.