Somni d'una nit d'estiu

Recordo molt bé com va anar tot. El president Artur Mas va convocar eleccions anticipades la primavera del 2013 tenallat per una crisi esfereïdora i per la negativa de Madrid a negociar el pacte fiscal. Tot i que volia convertir la convocatòria electoral en un plebiscit sobre la hisenda pròpia, sense renunciar a l'Estat propi, els fets es van precipitar. La radicalització de sobiranistes i constitucionalistes, esperonats pels respectius espais mediàtics, i les amenaces constants del govern espanyol, van dur el reescollit president Mas a convocar un referèndum d'autodeterminació la tardor del 2014, exactament el mateix dia que el feia Escòcia. Recordo especialment la visita que Artur Mas i Alex Salmond van fer a José Manuel Durao Barroso el juny d'aquell any per deixar-li clar que el problema era europeu i no pas limitat a Espanya i el Regne Unit.

Recordo com si fos ahir el resultat del plebiscit, boicotejat per Madrid amb una crida a l'abstenció: un 58% de participació i un 68% per cent a favor de la independència. A Osona, el Pla de l'Estany i les Garrigues el “sí” va superar el 90% dels vots. El resultat més ajustat va ser a Badia del Vallès, amb una participació del 27% i un vot favorable del 51%. Malgrat la tensió fortíssima i algunes agressions, el Parlament de Catalunya va ratificar el resultat i va declarar l'Estat català, amb els vots favorables de CiU, ERC, ICV i Solidaritat, als quals s'hi van sumar set diputats del PSC i un del PP, el d'Enric Millo. Els tancs, malgrat les consignes d'alguns diaris de Madrid, no van sortir mai de les casernes. Fins i tot alguns comandaments de la Guàrdia Civil, arrelats a Catalunya, es van posar a disposició de la jove República.

També recordo quan vaig sentir a Catalunya Informació el nom del primer país que va reconèixer la independència de Catalunya: Finlàndia, seguida de Suècia hores després. Més tard vam saber que Raül Romeva havia viatjat a Escandinàvia a convèncer els seus amics ecologistes i progressistes per tal que presentessin mocions parlamentàries en aquells països, que van ser aprovades per àmplia majoria. Però el gran reconeixement no va arribar fins un mes després, quan Alemanya va sotmetre la qüestió a votació al Bundestag gràcies a la CSU bavaresa. No van ser pocs els que hi van veure la mà de l'expresident Jordi Pujol, tot i que ell ho va negar sempre. Després del vot alemany va arribar l'onada de reconeixements. Avui, a Europa només manca el reconeixement d'Espanya, Sèrbia, Rússia i Ucraïna. Fins i tot Portugal, malgrat les amenaces de Madrid, va reconèixer el nou Estat català. També recordo el primer viatge oficial a Washington del nou ministre d'Afers Exteriors, Ramon Tremosa, on va ser rebut per Hillary Clinton, fet que va provocar la retirada de l'ambaixador espanyol als Estats Units.

Recordo també les massives manifestacions a Palma i València exigint un referèndum per decidir si s'afegien al nou Estat. Allà la repressió policial i de l'extrema dreta va ser més dura. Ara aquesta qüestió territorial està sobre la taula de la negociació a tres bandes entre Catalunya, Espanya i la UE. Em sembla que la tercera ronda de contactes es farà a Ginebra amb la presència del primer ministre Artur Mas, però jo sóc una mica escèptic. En canvi, visc amb emoció la campanya electoral per escollir el president de la República. Hi aspiren dos candidats: Muriel Casals i Josep Antoni Duran Lleida. Jo, per si tinc un accident abans de la jornada electoral, ja he votat per ella per correu.