Editorial

Catalunya ha arribat al seu límit

La petició del govern de la Generalitat per acollir-se al pla de liquiditat posat per l'Estat per auxiliar les comunitats autònomes amb dificultats de tresoreria consuma un fet que resulta inevitable i absolutament convenient amb les dades econòmiques actuals a la mà, però que alhora representa la paradoxa més incomprensible de la història de l'autogovern català. Ha acabat passant el que es veia a venir des de feia mesos: Catalunya ha de sol·licitar a l'Estat que li deixi amb interessos una part dels diners que aquest mateix estat li deu. Una perversió legal només comprensible des de la debilitat política d'una relació amb Espanya plantejada, i més des de la retallada de l'Estatut, des de la dependència i la subordinació. Dos actors que en el pla econòmic serien un morós, l'Estat, i un creditor, la Generalitat, en el pla polític veuen com es capgiren els papers simplement perquè un té el poder de fer-ho i l'altre, cap capacitat de resistir-s'hi.

Catalunya ha arribat al límit. I el govern d'aquest país ha de saber que els diners que li falten, perquè Espanya els espolia, no són els recursos de la Generalitat sinó, en realitat, els impostos dels ciutadans de Catalunya, que van a parar a la caixa equivocada. L'executiu d'Artur Mas pot demanar l'ajuda a l'Estat perquè l'administració catalana té l'aigua al coll, però no pot perdre de vista que la missió més important que té és defensar els interessos de la ciutadania, que és qui paga per rebre els serveis. Catalunya està entre l'espasa financera d'Espanya i la paret de l'actual marc legal. L'espasa no es mourà, obrir una porta al mur depèn de la voluntat dels catalans. Per la Diada, el poble tornarà a mostrar en quina direcció es mou aquesta voluntat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.