“No pots ser membre de la UE si utilitzes la força”

Una mica. Diria que s'han superposat dos fets, la crisi econòmica i una crisi política entre Catalunya i Madrid, que són una font potencial d'enfrontaments prou explosiva.

No, només de la gent interessada en Espanya. Però a la City de Londres hi ha constància d'una colla de problemes constitucionals entre Catalunya i l'Estat. Si parles amb banquers, gestors de fons d'inversió... ho tenen al cap, encara que sigui
de manera subconscient.

Un dels fets que es coneixen és que Catalunya és un contribuent net al pressupost del govern espanyol. Però com que això només es coneix superficialment, provoca malentesos. Entre els periodistes que no comprenen bé el sistema fiscal i financer de relació entre Catalunya i l'Estat, s'ha difós la idea que Catalunya és a un pas de la fallida i que necessita un rescat. El missatge s'ha malentès. No es tracta tant que Catalunya necessiti o no un rescat, sinó del que provoca el sistema de finançament. Els titulars han estat simplistes però a mesura que t'acostes als fets, t'adones que no és tan senzill. De fet, la part més rica d'Espanya ha estat arrossegada a aquesta situació, en bona part, per com es redistribueixen les finances de l'Estat. El que s'ha entès molt bé aquí és que el govern, aprofitant la crisi, vol recuperar poders per al centre, cosa que, en el cas català, pot provocar greus tensions.

Sí, és clar. Però diré més. L'any passat vaig poder visitar el País Basc en un viatge organitzat per l'ambaixada espanyola a Londres, i no només vaig aprendre molt sobre el sistema basc, sinó que també vaig copsar les diferències entre el finançament d'uns llocs i uns altres. I també vaig adonar-me de les diferències entre regions en matèria d'atur, indústria, tecnologia, exportacions, etcètera. Fora d'Espanya, almenys en determinats cercles, se sap que n'hi ha almenys dues, o fins i tot més. La gent, per exemple, sap que Catalunya té un PIB per càpita com el de la mitjana de la Unió o gairebé; se sap de Catalunya que la seva indústria té un fort component tecnològic, que és una regió molt més dinàmica que el sud de França… Tot això se sap, insisteixo, per bé que en determinats cercles. I és un actiu de Catalunya.

Uf! Estem veient que aquests moviments que reclamen la independència d'un estat concret són un patró global. Miri què ha passat al Quebec, amb la victòria dels independentistes…

Sí, però el moviment ha triomfat en les eleccions… I miri també què passa a Escòcia! Per tant, podem parlar d'una tendència global.

Com a estat seria perfectament viable, sempre que el
divorci d'Espanya fos com el que va tenir lloc entre la República Txeca i Eslovàquia, un cas extraordinàriament exemplar. Es tractaria de resoldre els problemes tècnics i que ningú no resultés ferit.

Ho desconec. Però si hi hagués un clima majoritàriament favorable a la independència, a Catalunya o al País Basc, l'Estat espanyol no s'hi podria oposar. Seria molt difícil resistir-ho i enfrontar-se a aquests moviments independentistes per mitjans militars. No pots ser membre de la UE si utilitzes la força o tractes d'aplicar alguna mena de força contra un moviment independentista majoritari. Seria escandalós. Per tant, no podrien aturar-ho. Els dies en què podies fer servir l'exèrcit o un altre poder aclaparador per evitar que una part de l'Estat s'independitzés han passat.

Un exemple perfecte. Si Escòcia vol independitzar-se de la Gran Bretanya, s'independitzarà. Ningú al Regne Unit ho impedirà. Hi haurà una encaixada de mans, el govern britànic faria avinent a l'escocès els seus millors desitjos, hi hauria una mena de desfilada militar, amb trompetes i timbals, molta fanfàrria i molts somriures.

Sí, passaria així, sens dubte. Hi hauria tristor, també, és clar, perquè molta gent, a totes dues bandes de la frontera, encara voldria ser dins de la Unió. Però ningú no aturaria el procés.

No ho sé. No sóc la persona més adient per contestar-ho. Deixi'm que li expliqui un fet. Vaig cobrir el referèndum del Quebec dels anys noranta quan era corresponsal als Estats Units i tot i que l'opció independentista durant un curt període de temps va liderar les enquestes, i semblava fins i tot que guanyaria, al final la gent va fer la reflexió següent: “Realment, hem de trencar amb el Canadà, un país ric i reeixit?”

Pot ser que sí. O no. En tot cas, al Canadà, al final, tot i que per molt poc, van refusar l'opció independentista. I crec que el mateix pot passar ara a Escòcia, tot i que admeto que és difícil predir-ho, i també que aquest és un punt de vista molt anglès. Al final, bé, qui sap què pot passar, oi?

No sé què dir. Conec molts escocesos que semblen molt enfadats amb el govern britànic. Potser, doncs, hi voldrien trencar. En tot cas, un dels problemes d'Escòcia és que, quant a llocs de treball, és molt dependent de l'administració, en definitiva, són llocs de treball subvencionats per la resta de la Gran Bretanya. És clar, es podria argumentar que si tinguessin els ingressos provinents del petroli i el gas del mar del Nord, no necessitarien cap mena de subsidi. D'alguna manera, és el mateix argument que exhibeixen des de Catalunya pel que fa al dèficit fiscal amb Madrid. A Escòcia diuen que Londres els roba el petroli, etcètera.

No conec la proporció exacta en el cas escocès, tampoc en el català, però sí que li puc dir que una part important de la població d'Edimburg i el sud d‘Escòcia són d'extracció anglesa. I, sens dubte, aquesta és una altra part del problema. De fet, la baixa Escòcia és culturalment molt diferent de l'Escòcia de les Terres Altes. La cultura de la baixa Escòcia és molt més similar a la cultura del nord d'Anglaterra. Hauríem, doncs, de convenir primer què és Escòcia. Hi ha una certa nostàlgia entre alguna gent que Escòcia és una nació gaèlica amb una llengua gaèlica i que els anglesos van entrar-hi a sac i van anorrear la llengua pròpia, etcètera. Però això, potser a diferència del que va passar a Catalunya, i especialment durant el franquisme, no és el que va passar a Escòcia. La llengua de les Corts d'Escòcia en què es va redactar l'Acta d'Unió el 1707 va ser l'anglès. El substrat ètnic de l'aleshores regne d'Escòcia era mig saxó no pas cèltic. I, després, sí, és clar, tens les Terres Altes, que s'associen molt a la mitologia tradicional escocesa… Hi ha, per tant, també dues Escòcies.

No crec que el referèndum triomfi, almenys no ho crec ara per ara. L'SNP és un partit fort de govern, molt reeixit perquè, en part, als electors els ha servit per traçar una línia diferent amb el que és o es representa el fet anglès. Però ja veurem què passa. Dos anys és molt de temps i la premsa i la resta de mitjans de comunicació poden jugar un paper important. El que en tot cas no m'agrada gens, en paral·lel a l'enfortiment del nacionalisme escocès, és el desenvolupament del nacionalisme anglès, que crec que té un marcat component racista, per oposició al nacionalisme britànic, integrador. Si ets d'origen indi o pakistanès no pots ser nacionalista anglès, és clar, però crec que sí que pots ser-ho britànic.

Vaig viure cinc anys com a corresponsal a Brussel·les, conec prou bé la mentalitat de la Unió i em fa l'efecte que hi hauria molta resistència per evitar aquestes sacsejades, a Escòcia o a Catalunya.

Perquè un gran nombre d'estats tenen latent el mateix problema i no voldrien que s'obrís la caixa dels trons. Bèlgica, amb valons i flamencs; Itàlia, amb la Lliga Nord. Hi hauria una pressió col·lectiva des de la UE per evitar la independència d'Escòcia, Catalunya i el País Basc. Potser es pot trobar una fórmula a la basca per a Catalunya i Escòcia, per dir alguna cosa, que els doni molta més independència i control sobre les seves finances però sense la total sobirania. Si més no, per evitar un període del que podríem dir una certa inestabilitat generalitzada.