Ca montes
El carrer
Si una cosa va quedar clara l'Onze és que la gent vol
un canvi de règim, no de majories o de consellers
Dimarts van passar moltes coses transcendentals per a la política catalana. D'algunes n'hem parlat molt, com ara de l'esclat de la reivindicació independentista. D'altres n'hem parlat menys. I n'hi ha una en particular que em sembla fonamental: la força del carrer irrompent al bell mig de la política per dirigir-la.
Ens havíem convertit en un país corrent, europeu, mitjà. On la política la fan als despatxos i als passadissos gent triada per fer això. És cert que nosaltres sempre hem tingut una societat civil extraordinàriament activa, en tots els fronts i en totes les ideologies, que ha portat la política sempre més enllà dels seus límits tradicionals amb una decisió admirable. Però des de feia dècades que el carrer no era, com ho és en altres països o ho era en altres èpoques, el termòmetre decisiu.
I tanmateix ara ha passat a ser-ho. El carrer, la seua rotunditat i claredat, ha capgirat els partits polítics, que corren a ressituar-se al seu darrere. Ha esdevingut un actor polític de primera magnitud. I això no sé quin nivell d'importància tindrà en el futur immediat però sé que en tindrà.
Avui es troben a Madrid Rajoy i Mas. M'imagine que serà la trobada que tancarà la legislatura i que el Principat s'encaminarà cap a unes eleccions avançades, fins i tot potser aquest mateix any. Els partits s'hi presentaran tenint en compte la força del carrer i supose que faran propostes polítiques al voltant d'això. Seria el més normal.
Però no sé si, acostumats a dècades de tranquil·litat, arribaran a ser conscients de la volatilitat del vot. De la seua condicionalitat, per dir-ho exactament. No crec, ho diré així, que el carrer torne a acceptar quedar-se a casa. I si els partits, alguns partits, volen convertir les eleccions en un plebiscit no a favor del país sinó a favor dels seus candidats, és molt probable que es troben de cara el carrer d'ací a uns mesos.
Perquè si una cosa va quedar clara dimarts és que la gent vol un canvi de règim, no un canvi de majories, d'aliances o de consellers. Qui isca president més val que ho tinga en compte o ho tindrà més difícil que mai.
