J.V. Foix

L'altre dia algú deia: “J.V. Foix sempre parlava només d'ell.” Ho puc corroborar. Quan estudiava a la universitat, primers anys setanta, em van fer fer un treball sobre el poeta Joan Salvat Papasseit, i vaig localitzar dos homes que l'havien conegut. Un era Emili Eroles, que venia llibres de vell en una parada de darrere l'edifici universitari, i l'altre era Foix, amb pastisseria a Sarrià. Em vaig trobar Foix tal com el presenten les fotografies: de vint-i-un botó, estirat i lacat com una estilogràfica Montblanc a tocar de la caixa enregistradora, el puny sobre el taulell, l'altra mà a la butxaca dels pantalons. Em va impressionar ser davant l'autor de dues poesies d'Onze Nadals i un Cap d'Any que em sabia de memòria però a pesar de la meva confusió asseguraria que li vaig explicar clarament l'objectiu que em conduïa a la seva presència. Em va citar per la setmana següent. El dia acordat ell m'esperava a la placeta de davant la pastisseria llegint El Correo Catalán. Hi devia buscar allò que no diu La Vanguardia, penso ara. Vam caminar una mica, vam entrar al carrer Setantí, vam pujar unes escales estretes i molt sobtades, ell sempre al davant sense dir res, i vam entrar en un lloc que alguns diuen que era casa seva però que a mi em va semblar un estricte estudi. Em va mostrar amb delectació uns originals de Miró i Tàpies que tenia en unes carpetes obertes sobre uns cavallets. En vaig fer els compliments i al cap d'una estona ens vam asseure davant una taula. Li vaig demanar finalment notícies de Salvat Papasseit. Va obrir la boca, va dir “era un pobre noi” i la va tornar a tancar. El vaig empènyer perquè fes afegitons, i en aquell moment es va desfer un malentès: Foix es pensava que ens havíem reunit per parlar d'ell, no d'un tercer. Ara, amb més ofici, hauria mirat de retenir-lo amb una mica d'astúcia però llavors jo no era gens espavilat. Foix, sense dir res més, es va aixecar, em va acompanyar a la porta i em va deixar davant les escales vertiginoses.

Per Nadal segueixo recitant els dos poemes seus, i també aquell que el “pobre noi” va dedicar a la mateixa celebració. I tan pobres, com som.