Societat

Crisi i cooperació

UNA TURISTA COMPROMESA

Hi ha cops en què ens formem una opinió sobre els costums i la manera de ser dels habitants d'un lloc que pot canviar si hi parem més atenció. És el que m'ha passat a mi amb els usuaris de la Universitat de Florida. I és que tot allò que té a veure amb l'humà —i amb l'univers en general— és complex. Sempre ho és, la relació entre subjecte i objecte.

L'any passat sentia una certa prevenció per l'actitud dels membres dels departaments universitaris. Que no digueren de primeres el que pensaven d'un projecte presentat per algun dels col·legues o d'un equip. Que començaren donant-te l'enhorabona de manera cordial per, a continuació, emetre el temut however...seguit d'un llistat de possibles errades. Em feia la impressió que tombaven afanys i expectatives. Però era el meu un recel que no tenia en compte altres angles. Ara mateix pense que lloar un projecte al començament predisposa a la confiança i pot afavorir que rutlle bé, encara que, a continuació, s'incidesca en allò que caldria canviar. Pot ser un bon camí envers la cooperació i aquesta —o col·laboració, si ho preferiu— pense que és imprescindible per eixir de la crisi.

Amb tot i això, per allí no es parla massa de la crisi. Prefereixen anar per feina. És cert que viatgen prou menys. He pogut constatar-ho aquest estiu. Sols he conegut un novaiorquès a Myanmar. Hi era perquè feia de professor d'anglès en una ciutat xinesa del sud i s'havia pres una setmana de lleure. Era, doncs, a prop. Ara que, tampoc no vaig sentir parlar de crisi al nord d'Europa l'estiu passat. Tanmateix, la premsa xinesa diu que els seus empresaris estan nerviosos perquè les exportacions als EEUU, Europa i Japó —el 60% del país— han baixat notablement.

La crisi, però, continua estenent-se com una taca d'oli. Les víctimes propiciatòries hi són els de sempre: els pobres. Als EEUU n'hi ha grapats de homeless, és a dir, “passavolants” sense sostre, que tenen dues o tres feines. O una majoria destacable que mai no podrà jubilar-se. És el que ens espera a nosaltres amb els governants als quals votem? Sembla que això vol la Merkel, és a dir, el Deutsche Bank.

Ara mateix, per exemple, a monsieur Hollande les coses comencen a girar-se-li. I mira que estava tothom content quan guanyà les eleccions! Ningú no es cansava de repetir-li al veïnat que ara sabrien Rajoy i Merkel el que els pertocaria. Alguns, tanmateix, hi véiem clar que el veí de dalt acabaria fent la voluntat dels mercats.

La vida quotidiana d'un homelessa Gainesville consisteix a aixecar-se en eixir el sol, plegar sac de dormir i habitacle de lona —si en té— i anar-se'n a treballar. Amb els diners guanyats paga dutxa en una de les múltiples cases de caritat que s'escampen pel país, companatge i bugaderia. En pondre's el sol, torna “a casa”, munta de nou l'habitacle, desplega sac de dormir i, fins demà, que ja serà un altre dia.

Enguany n'he conegut uns quants. I n'hem xerrat. Un era veterà de l'exèrcit. Havia estat en tres o quatre guerres encetades pel seu país. Tenia vora 55 anys i cobrava pels serveis prestats a la pàtria 450 dòlars mensuals. Això sí, havia d'estar localitzable per si havia d'intervenir en algun altre conflicte armat. Mentrestant, completava sou amb un parell d'activitats laborals sense qualificació. Tanta participació en camps de batalla no li havia deixat temps per a millorar la seua formació. L'altre cas era el d'una jove negra que va ser violada una nit en la seua tenda de campanya. El resultat fou un embaràs no desitjat. Quan la vaig conèixer acabava de donar a llum. Ho havia denunciat en el seu moment a la policia. Se'n desentengué. A qui se li ocorre viure enmig d'un bosc? Encara li havia passat poc! —s'exclamaren. Supose que el nostre ministre de Justícia, Ruiz Gallardón, li hauria dit el mateix.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.