Cimeres independentistes
“El país va de pressa, però no sé si tant perquè ahir en la cimera tots plegats fumessin la pipa de la pau com si no hagués passat res”
Jo no sé si la cimera independentista que hi va haver ahir entre ERC, Solidaritat, Reagrupament i Democràcia Catalana va ser un fracàs o, simplement, va anar com havia d'anar. Algú es va arribar a imaginar que ahir sortirien de la reunió somrients i anant de bracet tots junts a les pròximes eleccions? Si hagués anat així, no s'ho hauria cregut ningú. Va anar tal com havia d'anar. Quan en la nota oficial de la trobada parlen d'una reunió cordial però sense resultats concrets “pel poc temps disponible” i “la complexitat de l'acord” volen dir exactament això: que una part del moviment independentista continua improvisant i errant els càlculs (ells en diuen tenir “poc temps disponible”) i que tot plegat és encara una olla de grills (ells en diuen “la complexitat de l'acord”). No havien passat ni dos minuts de la trobada que ja s'estaven tirant els plats pel cap i culpant-se els uns als altres del fracàs, en veu baixa o davant els micròfons. Repassin vostès la història recent de Reagrupament, Solidaritat i Democràcia Catalana, de com s'ajunten i de com se separen, facin hemeroteca de frases dites i veuran que tot plegat és massa recent per girar full d'un dia per l'altre com si no hagués passat res. Darrere les sigles hi ha noms i cognoms. I hi ha hagut massa desacords, acusacions, enveges i personalismes perquè ahir fumessin la pipa de la pau i, sobretot, fos creïble. El país va de pressa, però no sé si tant. I ara que l'independentisme ja és transversal, que ja sabem que al Parlament hi haurà una majoria clara a favor del dret a decidir, a mi la unitat que em preocupa no és la d'ara sinó justament la que ens caldrà després.
