Assemblea constituent

La multitudinària manifestació del passat Onze de Setembre ha estat una fita històrica, la demostració de força més gran que hi ha hagut mai de l'independentisme català. Dies després, un president de la Generalitat, Artur Mas, que no ha pronunciat mai la paraula “independència” en cap dels seus discursos, ha anat obtenint cada cop més audiència i, mitjançant un relat ultracalculat de transició nacional infinita, es proposa de catapultar el seu partit, Convergència i Unió, com a possible força hegemònica del sobiranisme del segle XXI. L'aclamació a la plaça Sant Jaume al Molt Honorable, entre estelades i pancartes, es va convertir ràpidament en un símbol de poder i alhora en un lipdub propagandístic. Mentrestant, en la vida de cada dia, la política neoliberal de retallades del govern Mas, amb la coartada de la crisi econòmica, continua fent estralls entre el poble català: laminant els serveis socials, retallant en educació, liquidant la sanitat pública...

Sí, cal respectar el poble català. Potser el gran error dels estadistes centralistes espanyols és la seva ceguesa davant d'un fenomen evident: el poble de Catalunya existeix. No volen entendre-ho, encara ara. Creient-se les seves pròpies mentides ideològiques, devien pensar que tot el que fessin contra una “nació imaginària” els sortiria de franc, que com a molt només tindria conseqüències “imaginàries”. Que no passava res si feien estavellar contra les roques el projecte de reforma de l'Estatut català, votat majoritàriament per la Cambra catalana. Que es podia negar perfectament la condició i sentiment de nació a Catalunya amb una sentència del Constitucional. Que tancar-se en banda a la proposta del pacte fiscal i alhora començar un procés de recentralització de competències autonòmiques eren coses la mar d'assenyades, responsables i serenes. Les agressions, diguem-ne “exteriors”, contra el poble català han estat freqüents i flagrants, això és indubtable.

Però, i les agressions “interiors”? Aquestes també tenen el seu pes específic. Si amb un atac de “deucentisme” a la Mascarell Convergència i Unió vol crear “estructures d'estat” a Catalunya per tal de “no trair les expectatives del poble català”, convé preguntar-se quina mena d'estructures i de poble quedaran si el desmantellament dels drets socials no s'atura. Efectivament, cal respectar el poble català. Potser, doncs, convindria començar per aplicar mesures polítiques més favorables a la gran majoria dels seus integrants. Tan insultant és no reconèixer el dret a decidir i dedicar-se a plantejar petits pedaços i mocions contra les retallades, cas del partit dels Socialistes de Catalunya al Parlament, com ho és posar tot l'accent en l'espoli fiscal mentre s'aboleix l'impost de successions, cas dels convergents i els seus socis d'Unió.

L'Onze de Setembre del 2012 ha estat una convocatòria d'una part molt important de la societat catalana perquè el poble català, aquesta figura enigmàtica, plural i reivindicada per tots costats, pugui parlar amb veu pròpia, sense mordasses ni ventrílocs. L'hora de la política ha començat. Una àmplia aliança de l'esquerra independentista és necessària per disputar l'hegemonia a Convergència i Unió, que destrueix realitats mentre promet fum: cal un programa de mínims que reculli el dret d'autodeterminació, la justícia social, la defensa del territori i la participació ciutadana. Si bufen vents d'independència, ningú millor que el poble català, format per totes les cultures i potencialitats que alberga, per endegar un procés constituent. O és que això també fa por?