Sebastià Roig exhuma els pioners de la ciència-ficció

L'any 1905, Santiago Rusiñol va escriure un monòleg teatral en què un inventor concebia un sistema per fabricar escudella a escala industrial que permetria, per mitjà de grans calderes connectades a les canonades, que pobres i rics se servissin còmodament el caldo a casa tan sols obrint l'aixeta. L'escudellòmetro rusiñolesc és un bon indicador de l'humor, la sàtira i la ironia que impregnen la literatura de ciència-ficció a Catalunya des dels seus orígens, no pas gaire remots, però quasi del tot diluïts sota capes i capes de prejudicis, menyspreus i oblits. L'escriptor Sebastià Roig (Figueres, 1965), apassionat confés del gènere, s'ha proposat posar-hi pau i ordre a El futur dels nostres avis (Col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona), un estudi que, reprenent en certa manera el fil d'Els malsons dels nostres avis, en què aprofundia en l'arrelament a casa nostra del gènere fantàstic i de terror, “recupera la memòria històrica de la nostra cultura més popular”, com anuncia el també escriptor Salvador Macip en el pròleg, al mateix temps que exhuma l'obra dels pioners de la ciència-ficció catalana, en especial el palamosí Frederic Pujulà (Homes artificials, 1912), Onofre Parés (L'illa del gran experiment, 1927) i Josep M. Francès (Retorn al Sol, 1936). Tots es declaraven deutors, de manera més o menys explícita, dels grans mestres de la ficció científica, Jules Verne i H.G. Welles, llegits i traduïts amb passió per autors tan dispars com Joaquim Ruyra, Josep M. Folch i Torres, Joan Santamaria o Cèsar August Jordana, cosa de no poc mèrit en plena hegemonia noucentista, quan cap forma literària, i menys la de predicament popular, mereixia consideració fora de l'“halo sacrosant” de la poesia. En el seu llibre, que presenta avui al Museu del Joguet de Figueres (20 h), Roig desenterra no només l'obra dels pioners catalans en el gènere, sinó també nombrosos articles periodístics d'autors com ara Rafael Tasis, Josep M. Planas, Carles Sindreu o Josep Palau i Fabre que van tractar el tema, així com la seva prolongació en el cinema, el teatre i fins i tot, i a pesar de Carner, també en la poesia.