El PP de llops i corders
Rajoy insisteix en el seu to conciliador cap a Catalunya l'endemà de les astracanades d'Aznar per frenar el sobiranisme
Contraposa la intransigència i radicalitat de Mas al seu esperit dialogant
Un llop amb pell de corder o un anyell envoltat d'animals salvatges. Quin personatge li escau millor a Mariano Rajoy? Com a resposta al sobiranisme català, el president espanyol ha decidit alternar el paper de líder de la dreta desmenjada amb el de la dreta combativa –en defensa de la Constitució–, però, alhora, capaç d'oferir diàleg. Mentre que del de dreta més bel·ligerant, n'ha fet un ús puntual, reservat als actes electorals del 21-O. Ahir, després que la nit anterior l'exlíder PP José María Aznar li marqués a l'actual cap de l'executiu espanyol el camí que ha de seguir si vol aturar la “deriva” d'Artur Mas –mà dura i recentralització–, Rajoy respirava a fons i recuperava el to neutre i conciliador amb el que ara afronta la pressió catalana, i amb el que confia que el PP arrossegarà desafectes de CiU i del PSC.
I ho feia durant la presentació de la seva cap de llista, Alícia Sánchez-Camacho, que participava en un col·loqui organitzat a Madrid pel Foro Nueva Economia. La catalana sí que va aprofitar per desmarcar-se del discurs de la ultradreta ferotge que representa Aznar reblant que no és moment que l'Estat recuperi les competències, sinó que el que cal és gestionar- millor i eliminar duplicitats. Camacho defensava la via autonomista –la que comparteixen les velles glòries territorials del PP– enfront les tesi més involucionistes, que estan liderades per l'antic inquilí de la Moncloa. Entremig, Rajoy intenta satisfer els uns i els altres defensant públicament el model d'Estat, però procurant esgarrapar competències en cada consell de ministres. Al cap i a la fi, és la via que defensa la major part de presidents autonòmics del PP sorgits de la darrera fornada electoral.
A Aznar, el paper de conferenciant i assessor de luxe li sembla poca cosa, així que passa les hores mortes dictant càtedra i, sobretot, agitant els sector més ultres. Després de la victòria a Galícia, el president espanyol pensava que ja se'l havia tret del damunt per una bona temporada. “Per fi s'ha alliberat de la paparra. Només per això, calia que Feijóo guanyés”, assegurava un col·laborador de l'equip de Rajoy l'endemà del 21-O.
Però era una percepció falsa. Aznar ha trobat una nova distracció en el debat català i amb vista a les properes setmanes dispararà tants canons (dialèctics) com pugui per demostrar- a l'actual líder com es guanyen les batalles. I en la creuada no estarà sol. L'acompanyaran els clàssics de sempre: Esperanza Aguirre, Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal-Quadras... Un conjunt orquestral que en ocasions fins i tot ha arribat a ferir l'oïda de Rajoy, i no perquè en el fons no estigui d'acord en molts dels seus pronunciaments, sinó perquè estratègicament no li convé tenir outsiders que toquin al marge de la batuta de la direcció del PP.
Ministres de capçalera
Perquè tot plegat enterboleix el mètode de Rajoy de reservar la munició pesada als ministres de confiança –Montoro, Wert i Gallardón– i als actes electorals del 25-N i, mentre, usar la Moncloa per defensar la via del diàleg –sense dir per a què– i per desmuntar el discurs de Mas presentant-lo com un irresponsable que empitjora la situació econòmica i un kamikaze que deixa Catalunya a l'abisme.
Amb vista al 25-N, confia que el discurs de la por i el de la intransigència de Mas vagi calant entre l'electorat i d'això se n'encarrega cada dia Sánchez-Camacho. Ahir insistia a presentar Mas com un radical, –“el proper Ibarretxe”– i hi afegia que el seu separatisme és una “traïció al catalanisme integrador”. Alhora, lamentava que el PSC no li faci costat, al PP, en la seva ofensiva espanyolista. La catalana, a més, en sintonia amb altres membres del PP, assegurava que els nexes històrics entre Catalunya i Espanya tenen “més de 2.000 anys, des dels fenicis i des de l'entrada dels grecs i els romans”.