El dit índex em portà al Gabon d'ambaixador invisible

El meu primer contacte amb Gabon va ser fortuït. L'any passat volia tornar a Àfrica, però no tenia clar on. Així que en vaig estendre un mapa al meu davant, vaig tancar els ulls i vaig avançar-hi l'índex. El dit va aterrar en Gabon, on, de moment no hi ha massa turistes. Mitja hora després, ja tenia comprat el bitllet d'avió.

La República de Gabon és a l'oest de l'Àfrica central, entre Guinea Equatorial, Camerun, el Congo-Brazzaville i el golf de Guinea. Ocupa 267.667 km2 de terra, repartits entre plans i altiplans, 10.000 d'aigua i 885 de costa.

La seua climatologia li ha proporcionat una biodiversitat magnífica. Compta amb 30.000 km2 de bosc —el més opulent i variat d'Àfrica— distribuïts en tretze parcs naturals. I una puixança de sòl i subsòl —fustes, petroli, manganès i urani, or i argent, diamants, ferro i plom— difícilment imaginable. La seua benignitat omplí aviat el territori de personal. Les primeres restes reconegudes pertanyen als pigmeus i, segles més tard, començaren a arribar-hi els depredadors europeus. Els portuguesos, en el XV; holandesos, britànics i francesos, a continuació.

Però foren els gavatxos els qui acabaren fent la seua en erigir-se com a “protectors” dels indígenes el 1839. Arribaren, fins i tot, a expressar una certa “voluntat democràtica” —com ara mateix vol fer-nos creure monsieur Hollande de visita per antigues colònies gales— en alliberar uns pobres negres que anaven d'esclaus cap a Amèrica a l'eixida del Komo, on hui hi ha la capital, Libreville, nom, doncs, ben adient.

Però aquests “fills” comme il faut s'independitzaren del “pare” un 17 d'agost de 1960, encara que no restaren del tot abandonats per ell, ja que havien vingut al món amb prou més que un pa sota el braç. Així que els tres presidents autocràtics —LéonM'ba, El Hadj Omar Bongo i Ali Bongo- que han governat el país han sabut explotar-lo amb profit per al pare. I per a ells.

Gabon està dividit en nou províncies. Hi és objectiu prioritari la descentralització territorial. La relació amb l'exterior és privilegiada gràcies a les seues riqueses i per defensar l'economia de mercat i els interessos de la vella metròpoli —“mitjancera” seua enfront les potències mundials. Amb tot, la seua és una situació d'emergència constant, estrangulada com viu pel capital estranger. Tanmateix, la millora sanitària i educativa —herència gala— li han permès un creixement demogràfic espectacular. Hi viuen1.514.993 ànimes, de les quals 600.000 s'escampen per la capital i rodalies, factor per cert ben perillós a causa del desequilibri socioeconòmic i cultural que comporta.

Encara que la llengua oficial és el francès, l'abundor d'ètnies amb llurs llengües corresponents han convertit el territori en una sorprenent “polifonia”, on sobreïxen les d'origen bantu. Hi predomina la literatura oral i, en general, la cultura ancestral. Són de remarcar els rituals religiosos, sobretot els procedents de l'animisme, de profunda riquesa i espiritualitat. La societat és força tradicional, d'arrels familiars prioritàries.

La primera “vivència” personal sobre el país va tenir a veure amb l'ambaixada gabonesa a Madrid. Em calia un visat i els “amunts i avalls” que em féu ballar, van ser una premonició del que “aprendria” més tard sobre el “món oficial” gabonès. Malgrat haver avisat de manera reiterada i amb força antelació de la meua visita a la seua seu, em va tocar esperar a la porta amb un altre sol·licitant —un empresari català del món de la impremta que volia encetar-hi negocis (Déu sap com haurà quedat)— vora una hora a peu dret. Arribà la responsable queixant-se d'un greu dolor de cap —segons anava dient queixosa— que a punt va estar d'impedir-li venir, i anunciant amb un somriure malèvol que l'ambaixador —que havia de signar els visats— no hi era. Finalment, després de súpliques i amenaces, accedí a formalitzar la paperassa i aparegué una hora més tard amb els visats signats, estranyament, a sota d'un epígraf que deia ambassadeur. I això que a la casa de dues plantes no hi havia ningú més, si no és que l'esperit del diplomàtic havia travessat les parets de manera invisible.