1980
Calent, calent
La primera edició de Deu pometes té el pomer es va exhaurir en un tres i no res. N'havien tret dos mil exemplars i per Sant Jordi no van durar a les parades ni dues hores. El mateix any 1980 se'n van fer fins a quatre edicions. Això ja és un indicatiu de la manera com els lectors es van llançar al damunt d'aquest llibre eròtic, en un any en què el Destape encara cuejava i el pit i la cuixa, després d'una època de vaques magres, eren tan necessàries com la llibertat i la democràcia.
El vuitanta va ser un any també carregat d'esdeveniments polítics de molta transcendència: es van celebrar les primeres eleccions al Parlament després de la dictadura franquista i va guanyar Jordi Pujol. Ronald Reagan aconseguia el poder als Estats Units, mentre que el món sencer plorava la mort de John Lennon en mans d'un fanàtic.
Els crítics literaris celebren l'aparició en aquella dècada d'autors que van conrear gèneres minoritaris com eren la novel·la eròtica i la novel·la negra, fet que es considera un indicador de la “normalitat” de la literatura catalana. Aquest era, de fet, l'objectiu del col·lectiu Ofèlia Dracs, format per un nucli dur d'autors (Maria Antònia Oliver, Jaume Cabré, Joan Rendé, Vicenç Villatoro, Jaume Fuster, Joaquim Carbó, Joaquim Soler i Josep Albanell) i d'altres esporàdics (Isidre Grau i Quim Monzó, entre d'altres). El col·lectiu va conrear també els gèneres de terror (Lovecraft, Lovecraft, 1981), policíac (Negra i consentida, 1983), ciència-ficció (Essa Efa, 1985), i la literatura de temàtica gastronòmica a Bocato di cardinali (1985). Va ser amb un dels seus títols més destacats, Deu pometes té el pomer, amb què es va descobrir que si Ofèlia Dracs no feia entrevistes era perquè darrere aquest nom s'hi amagava tot un grup d'escriptors.
Deu pometes té el pomer d'Ofèlia Dracs
Humor i erotisme es donen de la mà en cadascun dels deu relats que componen el llibre. Potser és gràcies a aquesta combinació explosiva que el volum va rebre l'any 1979 el premi La sonrisa vertical, un guardó que va néixer el 1977 en plena Transició i que s'ha deixat de convocar “temporalment” per manca de manuscrits presentats a concurs: és una altra època. En tot cas, cal destacar que Deu pometes... va guanyar aquest certamen tot i ser un llibre escrit en català, la qual cosa va suposar un impuls per a la literatura catalana que maldava per sortir de la foscor del franquisme.
Com per marcar un to altament lúdic, el volum s'obre amb la cançó popular catalana Deu pometes té el pomer com a epígraf i un a un els relats van caient. El primer, per exemple, La cadella, presenta una noia que intenta seduir un home des del cotxe estant. Li promet que li farà de tot, que s'ho passarà molt i molt bé... Amb tot, l'home mostra certes reticències que el lector no entén. No és fins al final que, un cop l'home ja s'ha ficat dins el cotxe, el lector s'adona que la noia és paralítica de cames avall. Cop de sorpresa, doncs, que és la tònica de tots els contes.
Un altre dels relats, Xop-suei, està protagonitzat per un home que té una xicota com cal (a la qual no vol desvirgar perquè ha d'arribar pura al matrimoni, tot i que li falten dos anys per casar-se i ella es deleix per “fer-ho”), però es deleix per la seva companya de feina a la fàbrica de Llet-cau, que el té embogit amb les seves aixelles xopes de suor i una regatera de campionat. La història fa un gir inesperat quan la xicota es queda prenyada per haver-se introduït, desesperada de tant esperar, una ampolleta de Llet-cau “forat endins” ...
No podia faltar la història entre l'alumna i els seus professors amb gos inclòs, i una altra en què apareix una senyera (“la combinació de colors més perfecta i afrodisíaca”), un relat sobre una violació imaginària que avui seria políticament incorrecte.
Encara un tercer L'espanta-sogres es situa en la ment d'un boig mentre practica sexe amb la torradora i l'espanta-sogres. El resultat, més que eròtic, és més aviat divertit. Aquest és dels pocs relats que està narrat en primera persona.
L'editorial Tusquets va reeditar el 2006 aquest llibre, que manté tota la frescor d'una llengua molt visual, amb molts girs col·loquials de l'època i un ritme trepidant que fa la seva lectura agradable tant per a l'intel·lecte com per als sentits.
TRIA DE REFERENTS
Barcelona era una festa
Sempronio
Aquest va ser un dels llibres més venuts per aquell Sant Jordi. Autor prolífic d'assaig, però també de poesia, teatre i pintor, a Barcelona era una festa continua amb la seva crònica entre històrica i costumista de la ciutat començada amb L'art de viure al dia (1970), tot i que el 1948 ja va publicar Barcelona tal com és. L'any 1972 l'Ajuntament de Barcelona el va nomenar cronista oficial de la ciutat.
L'hora violeta
Montserrat Roig
L'hora violeta és una crida a l'emancipació a través de tres personatges femenins que analitzen el seu fracàs davant dels homes. El títol pren un vers de T.S. Eliot de The Waste land. Alguns personatges ja apareixen a Ramona adéu i El temps de les cireres. El punt de partida són uns escrits que l'autora rep de dues dones, Kati i Judit, amb l'encàrrec de fer una crònica sobre l'amor absolut.
Crim de Germania
tracta de la Revolta de les Germanies al segle XVI a València i les Balears a través de la narració de les vides de personatges com ara Germana de Foix i Vicent Peris.