Canals

1992

Terrible

Sense pels a la llengua,Moixfa un retrat despullat de la cultura catalana posant en joc tots els personatges de l'auca

Li va dur anys a escriure-la. Ja a principi de la dècada dels vuitanta projectava aquesta “història catalana” com el segon volum d'una trilogia que duria aquest nom, dedicada a retratar la societat dels anys setanta, aquella del glamour de la Gauche Divine i de les festes al Boccaccio i al Tusset Street. Era la seva obra “més ambiciosa i complicada”. Primer la va presentar al premi Sant Jordi del 1969, un premi que li havien promès, però que al final el jurat va declarar desert. Així la novel·la va anar agafant més “volada temàtica”, tal com ell explicava.

El sexe dels àngels, que finalment va sortir el 1992, presenta una de les crítiques més dures de la cultura catalana, una dissecció sense pietat de tots els personatges de l'auca: des d'escriptors fins a crítics literaris passant per editors i periodistes, tots reben. La novel·la, premi Ramon Llull 1992, va generar molta polèmica: més d'un s'hi va veure reflectit i això que Moix insisteix en el pròleg que “tot és ficció” (com més insisteix més delata la seva voluntat de saldar comptes). Només per començar, i en un gest cap al lector, Moix proporciona una guia de lectura amb una llista de personatges, el principal Lleonard Pler, un escriptor nascut el 1944. Alguns noms ja són tota una declaració d'intencions: Lluís Nyap,“cantautor redempcionista”, o Armando Reixach, “filòsof de moda”, i de la “Gauche Dorée”, Sergi Rabassa, “arquitecte de prestigi”, o Lucrècia do Cangaceiro, “editora guapíssima i arriscada”, o bé Adolfo Sarró, editor català en llengua castellana. Enmig d'aquests personatges, irromp un jove escriptor, Lleonard Pler, que sedueix pel seu enginy i desorienta per la seva actitud cínica. De rerefons es va plantejant una pregunta: qui manipula qui? Pler és algú que té la paella pel mànec o més aviat és un titella com tota la resta, algú que és víctima d'una cultura encara més cínica que ell?

Amb aquest títol, Moix va tornar al català després de diversos llibres en castellà, i al final quedarà com la darrera novel·la que va escriure en aquesta llengua.


Si hi ha algun esdeveniment que va marcar el 1992 aquest és, sens dubte, la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona. Amb El sexe dels àngels, Terenci Moix (1942-2003) va voler fer-hi la seva aportació personal. I quina aportació! La novel·la és una sàtira cruel i despullada de la cultura catalana del moment. No cal dir que va generar una gran polèmica a la seva publicació. Amb ella, Moix es guanyava definitivament l'etiqueta d'escriptor enfant terrible, que ja havia anat conreant des del seu debut literari el 1968 amb La torre dels vicis capitals. De formació autodidacta i molt lligada a la cultura anglesa dels anys seixanta que va conèixer de primera mà, Moix és un escriptor que sempre quedarà vinculat al cinema, al sexe i a Egipte. En l'imperi faraònic és on va ambientar la seva novel·la més cèlebre, No digas que fue un sueño, del 1986, una obra que el va fer saltar a la fama. No és per no res que les seves cendres es van llançar entre Alexandria i el carrer Joaquim Costa, on va néixer, al barri del Raval.

Obertament homosexual, Moix no tenia problemes a l'hora d'explicar que de jove havia “viscut de senyors” a Londres i a Egipte, ni que havia intentat suïcidar-se després d'una passió sentimental literària. Entre els seus afaires es compta el mateix Passolini, unes relacions, d'altra banda, que traslladava als seus llibres. Corre l'anècdota que Joan Sales no li va editar El dia que va morir Marilyn perquè li volia tallar les relacions homosexuals que hi surten.

La literatura per ell? “Una masturbació necessària”, tal com va respondre a Lluís Busquets i Grabulosa en una entrevista (Plomes catalanes contemporànies, Edicions del Mall, 1980). De la seva múltiple obra destaca les seves memòries El peso de la paja, que constitueixen una trilogia.

El sexe dels àngels Terenci Moix Planeta

TRIA DE REFERENTS

La galeria de les estàtues

(La Magrana)

Jesús Moncada

Amb la clau irònica que el caracteritza, Moncada tracta en aquesta novel·la de la guerra: la d'Ifni, (1957) i de la civil espanyola. Els dos personatges centrals, l'estudiant Dalmau Campells i l'inspector Melquíades Serrador, es belluguen entre Mequinensa i Torrelloba, a 150 Km, on hi ha un museu de Belles Arts amb una galeria de les estàtues que és escenari de l'escena culminant del llibre.

El sol de la tarda

(Columna)

Robert Saladrigas

El premi Sant Jordi de Robert Saladrigas és una novel·la esplendorosa sobre la passió. També una història decadent, en què l'amor i l'erotisme agafen el protagonisme dins d'una trama de personatges definits amb precisió i geni. El llibre va ser un èxit de vendes durant la diada i va obtenir guardons de la crítica. Saladrigas havia col·locat l'exigència alta com a algunes de les seves novel·les precedents.

Joana E.

(Edicions 62)

Maria Antònia Oliver

Juntament amb Estudi en lila i Tallats de lluna, Joana E. és considerada un dels títols més rellevants d'aquesta escriptora, imprescindible en el panorama literari català, integrant del col·lectiu Ofèlia Dracs i pertanyent a la Generació dels Setanta de narradors mallorquins. Joana E. (Prudenci Bertrana, 1991) és una història real inspirada en una noia que l'autora va conèixer.

La japonesa

(Proa)

Jordi Coca

Aquesta és la cinquena novel·la que Coca va publicar i va merèixer el premi Josep Pla. El protagonista és un nen autista que s'enamora de la que ell creu una japonesa, una nena amb síndrome de Down. Com en altres obres d'aquest escriptor vinculat al món del teatre (Sota la pols, Lena i Cara d'àngel), la temàtica de fons és el desig, la soledat i la incomunicació.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.