Els ministres catalans del PSOE
1982. La victòria de Felipe González ve acompanyada per la presència de ministres catalans a l'executiu espanyol. Narcís Serra s'acaba convertint en la mà dreta del president a la segona legislatura
“CiU, tot i que a alguns
els reca, és qui dóna estabilitat al govern
i de la seva col·laboració se'n beneficien tots
els espanyols”
Narcís Serra
Vicepresident
del govern espanyol
1992
El 28 d'octubre del 1982, els carrers de l'Estat s'omplen de crits de
“¡se nota, se siente, Felipe presidente!”. Els socialistes assoleixen una majoria absoluta que cap altre partit igualarà, superant els deu milions de vots. La victòria del PSOE, que Felipe González i Alfonso Guerra celebren junts des del balcó de l'hotel Palace de Madrid, certifica la mort a curt termini del partit que ha capitanejat la Transició espanyola. És l'inici d'una llarga etapa de govern socialista. González serà president durant tres legislatures consecutives. Els socialistes es fan seus 202 dels 350 escons de la Cambra, deixen UCD amb 11 mentre que l'Alianza Popular de Manuel Fraga passa a convertir-se en la segona força amb 107 escons. El resultat estableix un reequilibri de forces, que ja serà una constant els anys següents. A partir del 1982 hi ha dos grans partits majoritaris, socialistes i conservadors, i altres de petits, la majoria representants del nacionalisme perifèric.
La victòria socialista a Espanya, mentre a Catalunya governa Convergència i Unió, marca la dialèctica Catalunya-Espanya dels dos decennis següents. CiU farà de crossa quan calgui i contribuirà de manera decisiva a la governabilitat de l'Estat –un primer gest de bona voluntat és abstenir-se en la votació del president González el 1982–, però també haurà de resistir les envestides espanyoles, que no poden contenir el seu afany centralitzador. No en va la concepció que el PSOE té de l'estructura de l'Estat és jacobina. Són els anys que des de Catalunya –primer CiU i després el tripartit– intentaran modernitzar Espanya i aconseguir l'encaix del Principat dins de l'Estat, intents que potser haurien reeixit si no fos perquè el Tribunal Constitucional tomba el 2006 un Estatut que donava a Catalunya un nivell d'autogovern com mai havia tingut.
Felipe González és conscient des del primer moment de la importància de trenar una bona relació amb Catalunya, sobretot perquè el Principat s'ha convertit en un dels territoris clau de la victòria del PSOE. El nou president, el més jove d'Europa, incorpora al Consell de Ministres diversos catalans i els atorga carteres rellevants.
Situa Narcís Serra, exconseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat provisional (1977-79) i aleshores alcalde de Barcelona, al capdavant del Ministeri de Defensa. A Serra li espera una feina feixuga; s'acaba de superar un cop d'estat i li tocarà endreçar les forces armades. Tot i que se'l considera l'artífex de la normalització de l'estament militar, també té detractors. L'historiador i exmilitar de la Unión Militar Democrática (UMD), Gabriel Cardona, recorda que Serra va ascendir algunes de les persones que van tenir un paper actiu en el 23-F, mentre que va ignorar completament els membres de la UMD que s'havien jugat el coll per la democràcia.
Val a dir que bona part del canvi d'actitud dels militars el provocarà l'entrada de l'Estat a l'OTAN el 1986 després d'un controvertit referèndum. El PSOE s'havia oposat en temps de la UCD a l'entrada d'Espanya a l'Aliança Atlàntica, però aquesta era una condició sine qua non imposada a Espanya si aquesta volia ingressar al club comunitari, fet que es va produir, de facto, dos mesos abans de les votacions.
Serra assolirà el 1991 la vicepresidència del govern, en substitució d'Alfonso Guerra, fins que el 1995 ha de dimitir per l'escàndol sobre l'espionatge del CESID a polítics, empresaris i al mateix Joan Carles I. Sobre Serra, així com sobre González, planarà la incògnita del seu coneixement sobre l'activitat dels GAL en la guerra bruta contra ETA. Durant la seva etapa a la vicepresidència, Serra haurà de defensar els acords dels governs de González amb CiU, que li donen estabilitat parlamentària, i fins i tot haurà de desactivar el PSC perquè no li generi dificultats en les relacions amb els convergents.
Juntament amb Serra entra en el govern Ernest Lluch, que havia arribat a enfrontar-se amb els seus companys del PSC per l'aprovació de la LOAPA. Molts interpreten el nomenament de Lluch a Sanitat i Consum com un premi per la seva lleialtat. Se'l considera el pare polític de la Ley General de Sanidad que va consolidar i generalitzar el dret a la sanitat pública de qualitat. Lluch, conegut defensor dels drets humans i la pau a Euskadi, serà assassinat per ETA a Barcelona el 21 de novembre del 2000.
També tindrà un pas fulgurant per una cartera ministerial el maresmenc Joan Majó. El 1985 és designat ministre d'Indústria i Energia en substitució de Carlos Solchaga. Majó arriba al càrrec en la primera remodelació del gabinet de González.
Serra serà l'únic ministre català de la segona legislatura de González. A la tercera l'acompanyarà Josep Borrell, que a partir del 24 de juny del 1992 assumirà el Ministeri d'Obres Públiques i Urbanisme (ministeri al qual es transferirà Medi Ambient) en substitució del titular inicial. A Borrell, que el 2004 arriba a la presidència del Parlament Europeu, González ja li havia confiat el 1982 l'estratègica secretaria general d'Economia, de la qual va passar dos anys més tard a la Secretaria d'Estat d'Hisenda, en què se'l recorda per l'impuls en la lluita contra el frau fiscal. Borrell sempre ha estat considerat un catalanista pròxim a l'espanyolisme. Ha negat que al Principat es doni una situació d'espoli fiscal i ha donat suport a l'acte que Societat Civil Catalana va organitzar l'11 de setembre del 2014 a Tarragona per demanar la unitat d'Espanya.
Un altre català, aquest procedent del PSUC, Jordi Solé Tura, també formarà part del Consell de Ministres de la tercera legislatura de González. Com Borrell, hi entrarà a formar part després d'una crisi de govern, rellevant Jorge Semprún. L'obra de govern de Solé Tura, un dels pares de la Constitució del 1978, se centrarà en la millora d'infraestructures culturals sobretot a Madrid. El polític català va traspassar l'any 2009, malalt d'Alzheimer. En aquell moment, destacats polítics catalans van reconèixer la seva “catalanitat”, el seu “amor pel país” i “l'esforç per convertir Espanya en un estat realment pluricultural i plurilingüístic”.
Van influir els ministres catalans del PSOE en la millora de l'autogovern de Catalunya? És difícil saber-ho, per bé que hi ha la dita en cercles polítics que un català s'oblida que ho és quan arriba a Madrid. Durant els primers anys de govern socialista a Madrid, els ministres socialistes catalans no podien fer altra cosa que prioritzar la consolidació del sistema democràtic. Amb tot, col·laboradors de Narcís Serra mantenen que una de les fites del socialista català va ser fer més autonomista el discurs de Felipe González. Possiblement els que més han pogut ajudar Catalunya –sobretot en qüestions econòmiques i d'infraestructures– han estat els alts càrrecs de l'administració que van acompanyar els ministres en el desembarcament a Madrid, des d'Antoni Zabalza a Teresa Cunillera, passant per Mercè Sala, Ramon Martínez Fraile i una llarga llista de catalans.
Els altres ministres catalans
Josep Piqué és, segurament, el ministre català més important des de la recuperació de la democràcia després de Narcís Serra i el més rellevant, sens dubte, dels conservadors catalans. És l'únic ministre català del primer govern de José María Aznar. Tot i que els seus orígens polítics el situen a Bandera Roja, primer, i al PSUC després, i que fins i tot va ser director general d'Indústria amb Pujol, Aznar el nomena el 1996 ministre d'Indústria i Energia com a independent. Dos anys més tard ja és portaveu del govern i el 2000, quan Aznar assoleix la majoria absoluta, passa a Exteriors. El 2002, en la primera remodelació del govern del PP ho deixarà per ocupar-se de Ciència i Tecnologia.
En el segon mandat d'Aznar, una dura del partit, Julia García-Valdecasas –obsessionada a vincular l'independentisme català amb la lluita armada al País Basc–, exdelegada del govern espanyol a Catalunya entre 1996 i 2003, rep l'encàrrec de dirigir el Ministeri d'Administracions Públiques. Des del Ministeri congelarà les relacions amb la Generalitat durant el tripartit, i es negarà a traspassar competències avalades per sentències del Constitucional.
La gironina Anna Maria Birulés, sense afiliació política coneguda i protegida de Josep Piqué, també passa pel govern en aquest segon mandat, en què ocupa la cartera de Ciència i Tecnologia. Haurà de deixar el càrrec a Piqué.
Els vuit anys d'Aznar deixen pas, gràcies en part a la nefasta gestió de l'11-M, als vuit de Zapatero, amb nombrosa presència catalana. A Indústria primer hi haurà José Montilla abans d'esdevenir president de la Generalitat, motiu pel qual el substituirà el recol·locat exalcalde de Barcelona Joan Clos. Carme Chacón, abans d'arribar a la cartera de Defensa, que ocuparà en el següent govern, està a Habitatge en substitució de María Antonia Trujillo. En aquest segon mandat socialista, l'acompanyarà Celestino Corbacho a Treball i Immigració, en què es farà tristament famós per la seva predicció que Espanya no arribaria als quatre milions d'aturats.
En l'actual govern de Mariano Rajoy també hi ha quota catalana. La cartera d'Interior és per a Jorge Fernández Díaz, que destaca per les afirmacions extemporànies sobre el procés sobiranista que viu Catalunya.
Convé recordar que en el primer govern de Suárez el barceloní Federico Mayor Zaragoza (futur director general de la Unesco) exercirà durant un any de ministre d'Educació; Joan Rovira Tarazona, de Sanitat i Seguretat Social (1979-1980), i Eduard Punset, de Relacions per a les Comunitats Europees (1980-1981).