Un cavall de Troia cremat

Els socialistes catalans al govern de Felipe González, i Convergència i Unió a Catalunya, estaven fortament compromesos en l'intent de modernitzar Espanya. En aquells moments, l'independentisme tenia una força residual, i les principals forces catalanes eren clarament autonomistes. L'aspiració dels dos partits majoritaris, uns governant a Madrid i els altres a Catalunya, era assegurar un bon encaix de Catalunya dins d'Espanya i aconseguir les millors quotes d'autogovern possible per al Principat.

La victòria abassegadora del PSOE havia tingut la virtut de destrossar l'espai de centre liberal, que se suposava que ocupava la UCD. Alianza Popular no podia aspirar a ocupar aquest espai a curt termini, perquè el partit es nodria de cares massa identificades amb l'antic règim, començant per l'exministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga. Aquest va ser un dels motius que va portar el català Miquel Roca i Junyent el 1983 a intentar una arriscada jugada per ocupar l'espai polític que semblava haver quedat orfe. Sense perdre la seva condició de representant a Madrid de la Minoria Catalana, Roca es va llançar a la captació del votant espanyol que no se sentia còmode ni amb el PSOE ni amb AP. Inicia així l'anomenada “operació reformista”, també coneguda com a “operació Roca”, que el 1984 culmina amb la celebració del congrés constituent del Partido Reformista Democrático (PRD), formació a la qual s'adhereixen des del primer moment el Partit Demòcrata Liberal d'Antonio Garrigues Walker (que es convertirà en el president del Partit Reformista) i la Coalició Gallega.

Quan Roca anuncia la creació del nou partit, explica que el PRD és una mena de casa gran que acull bona part de les sensibilitats perifèriques. Diu que a banda dels dos esmentats compta amb CDC (que com a partit encara no havia adoptat el projecte com a propi), el PNB (amb qui s'estava negociant), Convergencia Canaria, el Partido Riojano Progresista i la Unió Mallorquina de Jeroni Albertí. Entre les figures polítiques de rellevància que s'uneixen al partit hi ha Rafael Arias Salgado, ministre amb UCD i anys després amb el PP; Federico Carlos Sainz de Robles y Rodríguez, expresident del Consell General del Poder Judicial; Pilar del Castillo, que arribarà a ministra amb el PP; Tomás Caballero, portaveu d'UPN a l'Ajuntament de Pamplona assassinat per ETA el 1998; Carlos Bustelo, ministre d'Indústria i Energia de la UCD i el liberal Justino de Azcárate.

El nou partit tenia el suport dels empresaris i de la gran banca. De fet, alguns autors situen la banca, preocupada per l'ascens meteòric del PSOE i perquè el partit tingués la temptació de fer més expropiacions com la de Rumasa (duta a terme el 23 de febrer del 1983), com l'autèntica impulsora del partit. Més enllà de la certesa d'aquesta afirmació, hi ha el fet que la banca aporta prop de 4.000 milions de pessetes (24 milions d'euros) al nou partit. El PSOE havia rebut un préstec equivalent a 9,6 milions dels actuals euros i AP, de 7,2.

Tampoc li faltaran suports mediàtics. Entre els periodistes que li cantaran les excel·lències hi ha Pedro J. Ramírez, Juan Tomás de Salas i Federico Jiménez Losantos, que posaran el grup editorial de Cambio 16 al servei del nou partit.

Per a Roca –que tenia fama d'orador brillant i de persona assenyada–, la consolidació electoral del PRD permetria a Catalunya “influir de manera decisiva en la vida de l'Estat”. Vist que el fet de ser català no era una condició ben rebuda a la resta de l'Estat, el Partit Reformista proporcionava a Roca i al catalanisme polític un mantell per fer-lo digerible als electors. Tot i que la militància de CDC, segons expliquen Toni Soler i Andreu Farràs en el seu llibre sobre Roca, havia acollit amb entusiasme la il·lusió que havia arribat l'hora de manar a Madrid, importants instàncies de CDC s'hi oposaven. Jordi Pujol, però, havia ordenat tancar files a l'entorn de Roca i el seu cavall de Troia a Madrid, a partir del moment que el consell nacional de CDC reunit en sessió extraordinària el 13 de maig del 1984 es manifesta partidari d'impulsar l'”operació
reformista”.

Tal com explica el mateix Pujol a les seves memòries –que sempre va mantenir una relació d'amor-odi amb Roca–, l'aspiració del Partit Reformista no era assolir una majoria al Congrés; es conformaven amb una vintena d'escons, als quals s'hi sumarien els de CiU, atès que el PRD no presentava llista a Catalunya. Segons els seus càlculs, en certa manera Catalunya, amb aquesta suma, doblava la seva presència a l'hemicicle espanyol i el nacionalisme català es convertia en una força amb molta més capacitat d'influència de la que ja tenia.

Tot semblava, acabat el congrés, ben encarrilat. Fins que un sondeig electoral encarregat per la Confederación Española de Organizacions Empresariales (CEOE) no augura una vida gaire llarga al projecte de Miquel Roca, ja que la mostra de la patronal espanyola situa el resultat del PRD per sota del nou CDS de Suárez. Amb els resultats a la mà, sectors de Convergència proposen que s'arribi a un pacte amb el CDS per evitar el desastre. Aquest acord, de fet, ja se li havia ofert a l'expresident abans del congrés fundacional del PRD, però ell es negava a qualsevol negociació.

Finalment, el Partit Reformista només acaba integrant el Partit Demòcrata Liberal, la Coalició Gallega i les restes de l'antiga Unión de Centro Democrático que no han acompanyat Suárez al CDS. El PRD presenta candidatures arreu de l'Estat a excepció de Catalunya, el País Basc i Galícia. Tot i que el candidat a la presidència del govern pel Partit Reformista serà Miquel Roca, el polític català es presentarà a les eleccions del 22 de juny del 1986 com a cap de llista per CiU. Això era possible en virtut d'un acord subscrit entre el PRD i els nacionalistes catalans mitjançant el qual les dues formacions defensaven un programa comú d'abast estatal, però a Catalunya CiU presentarà la seva pròpia marca, propaganda i, fins i tot, introduirà retocs al programa electoral.

Florentino Pérez, actual president del Real Madrid i director de l'empresa de construcció ACS –de la qual, per cert, Miquel Roca és avui membre del consell d'administració– serà qui encapçalarà la llista del PRD. Pérez havia treballat com a funcionari de l'Estat en diversos ministeris i a l'Ajuntament de Madrid. Abans de convertir-se en secretari general del PRD i candidat del partit havia militat a UCD.

Al final, la jugada de Miquel Roca i de Convergència, pel que fa a Catalunya, es demostrarà assenyada. El resultat de les eleccions és realment catastròfic. El PRD no arriba ni a l'1% dels vots. En suma 194.538. De res havien servit els més de 1.700 actes fets en 37 províncies i els diners aportats per la banca. Diferents havien estat els resultats per a CiU, que obté a Catalunya uns grans resultats, i passa de 12 a 18 diputats. Roca manté l'escó al Congrés simultàniament a la certificació de la mort d'un partit que amb prou feines ha tingut dos anys llargs de vida. La mateixa nit electoral des de la seu de CDC a Barcelona, on segueix la nit electoral –al cap d'unes hores vola fins a Madrid per fer costat als seus companys del PRD en la derrota– afirma a La Vanguardia que “malgrat els resultats estem convençuts que l'opció reformista és vàlida i, per tant, seguirem lluitant per ajudar-los a aconseguir la seva consolidació” i nega que el PRD vagi a desaparèixer. “És qüestió de perseverar”, diu. El fet, però, és que el PRD queda tocat de mort i Roca ho sap.

El fracàs del Partit Reformista constata un cop més que Espanya rebutja les propostes que tenen matriu catalana; i aquesta en tenia. Era impensable, i continua sent-ho, veure un president català del govern espanyol. Els poders espanyols tampoc van ajudar Roca, com ho demostra el fet que malgrat que el polític fes els seus mítings en castellà a tot l'Estat menys a Catalunya, Televisió Espanyola només oferia imatges dels actes electorals a Catalunya i subtitulava les paraules en català de Miquel Roca.