El preu de vendre's l'ànima

El 3 de març del 1996 se celebren a tot l'Estat les eleccions de la VI Legislatura. Els escàndols que han sacsejat el PSOE i la retirada del suport de CiU als pressupostos generals forcen la convocatòria electoral avançada. Per primer cop, els hereus de Manuel Fraga assoleixen el poder a Espanya. Han hagut de passar 19 llargs anys de travessia del desert. Qui els porta a La Moncloa és José María Aznar, un advocat i inspector de finances de l'Estat que entre 1987 i 1989 havia presidit la comunitat autònoma de Castella i Lleó. S'havia passat quatre legislatures a la banqueta de l'oposició i per fi veia com el mantra del darrer mandat, el “Váyase, señor González”, l'havia catapultat a la banqueta blava del Congrés. La dreta espanyola governaria, més per demèrits dels socialistes que per mèrits propis, però governaria a la fi, l'únic que compta en política.

El PP aconsegueix 156 escons, quinze més que els socialistes. Un resultat que malgrat ser el millor de la seva història els és insuficient. Els socialistes (141 diputats) encara tenen una opció de girar la truita, si es posen d'acord amb la Izquierda Unida d'Anguita, que amb 21 escons també fa el millor resultat de la marca comunista. Si Aznar vol governar s'haurà d'empassar les pròpies paraules i pactar amb els nacionalismes perifèrics, ja siguin els catalans (CiU té 16 diputats) o la suma de bascos (PNB, 5), canaris (CC, 4) i gallecs (2). Tots tenen ben presents les paraules que el nou president in pectore els va dedicar el desembre del 1995 en una entrevista a El Periódico en què demanava una majoria prou àmplia “per fer prevaldre el concepte, ara difuminat, dels interessos generals d'Espanya, i també l'adequada per governar sense estar permanentment subjecte a les hipoteques i servituds de formacions nacionalistes”. Mai no diguis d'aquesta aigua no en beuré. Finalment seran precisament els vots de CiU, PNB i Coalició Canària els que li obriran les portes de La Moncloa. El 4 de maig del 1996, José María Aznar es converteix en el quart president de la democràcia espanyola.

En la seva intervenció en la sessió d'investidura, el representant del grup de CiU, Joaquim Molins, justifica el seu vot adduint que l'acord amb el PP “pot obrir nous horitzons i tancar històriques fractures”. Molins recorda a Aznar que “Espanya és un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic” i confia que “se superin les restes d'incomprensió que hi ha en alguns llocs del país” i demana respecte “en nom del poble català envers una comunitat lingüística que fa servir la mateixa llengua i que s'estén de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó”.

Al seu torn, el líder del PP
expressa la seva voluntat de completar el procés de transferències competencials acordat en els pactes del 1992, especialment en matèria educativa. Més important encara, Aznar denuncia la incoherència que les comunitats autònomes assumeixin ja més del 25% de la despesa de les administracions públiques, mentre que “gairebé no tenen responsabilitat en matèria d'ingressos” i expressa que de ben poca cosa ha servit la LOFCA fins ara per fer revertir aquesta situació. Per tot plegat, durant el seu discurs d'investidura anuncia que el PP impulsarà “un model de finançament autonòmic coherent amb els postulats constitucionals i que serveixi a la nova organització de l'Estat”. Tot i que demana austeritat a les autonomies,
es compromet a dotar-les de més recursos i instruments normatius, en el marc del que anomena “coresponsabilitat fiscal”.

La música, aparentment, sonava bé. Ja abans de les eleccions el president Pujol havia previst –diu a les seves memòries– una victòria del PP, i es mostrava disposat a col·laborar-hi sobre la base de sis punts irrenunciables pels nacionalistes catalans: la política lingüística a l'escola, la normalització lingüística, la renegociació del finançament, la implantació d'un nou model policial, la transformació de la política econòmica per afavorir l'economia productiva i el manteniment de l'estat del benestar. I això que les coses no havien començat bé entre les dues parts. La nit que el PP va guanyar les eleccions, els militants conservadors estaven tan convençuts que assolirien la majoria absoluta que a la seu central de Génova cantaven una altra frase que ha restat per a la història: “¡Pujol, enano, habla castellano!” Quan les tornes van girar, aquella mateixa nit, el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez va aconsellar Aznar que es reunís de seguida amb Pujol. Paradoxalment, i segons explica l'expresident català, Felipe González li va trucar per demanar-li que s'entengués amb Aznar.

Passats uns dies Aznar i Pujol es van reunir en una finca propietat de Rodrigo Rato. Aznar li va confessar que estava disposat a pactar, però no a qualsevol preu. Li va avançar que no estava disposat a cedir
la caixa única de la Seguretat Social, cosa que CiU no demanava, però els nacionalistes volien altres contrapartides, entre les quals una correspondència de suports a Catalunya, un quid pro quo al qual el PP s'avindria fàcilment. Les bases de l'acord d'investidura i de la seva reciprocitat a Catalunya es van saldar amb una escenificació demanada pel mateix Aznar i que va tenir com a escenari l'hotel Majestic del passeig de Gràcia de Barcelona. Pujol reconeix a les seves memòries que Aznar va provocar un excés de gesticulació pensada de cara a la galeria. “Se'm va escapar”, confessa.

El cas és que en aquell hotel, CiU es va vendre una part de l'ànima. Aquell pacte, fet amb llum i taquígrafs, ha pesat com una llosa sobre la història recent de Convergència i ha debilitat la seva base electoral. Milers d'electors no li perdonaran mai el pacte amb qui, quan no tenia majoria, afirmava que parlava català en la intimitat, però que quan el 2000 va aconseguir-la va encapçalar una croada, que es manté, contra Catalunya i tots els seus símbols. Fins al punt que ha tingut la virtut de contribuir a fer que Jordi Pujol es convertís en una paladí de la independència de Catalunya.

Un cop més, i segons el punt de vista de Convergència i Unió, els nacionalistes contribuïen a l'estabilitat d'Espanya, garantint les polítiques necessàries perquè l'Estat espanyol formés part del grup de països capdavanters en la transició cap a l'euro i iniciés un seguit de reformes econòmiques que afavorissin l'economia productiva i no pas l'especulativa. A la fi, però, tots plegats hem pogut comprovar en carn pròpia que, d'economia, només n'hi va haver una, realment, l'especulativa, que va omplir les butxaques d'una oligarquia madrilenya escarxofada a la llotja del Bernabéu, enriquida amb la construcció d'obres improductives (trens sense passatgers, aeroports sense vols...) i principals beneficiaris de la privatització de les grans empreses públiques.

Si atenem el que Jordi Pujol manifesta a les seves memòries, el seu era un compromís veritable amb l'estabilitat i la modernització d'Espanya. Pujol s'hi sentia intel·lectualment i socialment compromès i va arribar a creure que el fet de poder-se entendre amb la dreta, sempre refractària vers Catalunya, marcava l'inici d'una nova etapa històrica que garantia l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Ho va creure fins a tal punt que durant el 1996 va pronunciar tres conferències amb títols prou significatius: És possible l'acord no conjuntural?, pronunciada a Madrid; L'hora del diàleg sense reserves, a Sevilla; i Espanya, nou cicle històric, de nou a Madrid. El president català va concloure després d'aquest cicle de conferències que “picava ferro fred” i confessà que “el meu esforç resultava inútil”. Prou perquè el rei Joan Carles I arribés a dir en aquelles dates, en el que sembla gairebé una burla, que “el castellà mai ha estat una llengua d'imposició”.

No va ser aquest únic i noble motiu, però, el que va portar el partit de Pujol a pactar amb els conservadors. També existia una necessitat política clara dels nacionalistes catalans de garantir-se l'estabilitat a Catalunya. Això condiciona en part els rèdits per a Catalunya que CiU pot treure al Congrés dels Diputats. Si bé durant el 1996 i el 1997 els populars es mostren “generosos”, el 1998 es neguen a transferir més competències, a canvi de fer més inversions en infraestructures. CiU els colla, però cada “toc d'atenció” que dispensen al PP al Congrés els hi tornen els conservadors catalans al Parlament. Només el 1999, a les portes d'unes noves eleccions al Parlament (les últimes a les quals Pujol anuncia que es presenta com a candidat), Convergència marcarà distàncies amb el Partit Popular, tot i que les dues forces pacten els pressupostos generals de l'Estat, com ho tornaran a fer el 2000. CiU continua necessitant el PP a Catalunya per afrontar el darrer mandat de Pujol a la Generalitat. El poble català ha premiat els anys de servei al país de Pujol amb una nova victòria, per bé que molt curta en relació amb la candidatura socialista que encapçala un vigorós Pasqual Maragall, al qual pràcticament la victòria se li escola entre els dits de les mans.

A CiU, però, li espera un mal tràngol. La darrera legislatura de Pujol a Catalunya coincidirà amb una majoria absoluta del PP en què els conservadors desfaran part del camí recorregut, es trauran la màscara i deixaran anar tota la seva visceralitat anticatalana.