La precarietat del primer autogovern
1914-1925. El balanç de la Mancomunitat de Catalunya es caracteritzarà per la impossibilitat d'aconseguir cap nova competència respecte a les que ja tenien les diputacions i per l'enorme precarietat de recursos
Catalunya disposarà, per primera vegada des del 1714, d'una institució d'abast nacional
“La labor de la Mancomunidad catalana ha sido la de arrancar,
con triste y rotundo éxito, por todos
los medios y todos los caminos,
el sentimiento de amor a España
en los corazones y los cerebros.
Han bastado estos once años de existencia de la Mancomunidad
para que nacieran odios y recelos”
La gestió de la Mancomunitat
es caracteritzarà per una gran precarietat de recursos
Miguel Primo de Rivera
Cap del Directori
22 de març del 1924
El 20 d'octubre del 1922 Joan Vallès i Pujals pronuncia una conferència al Centre de Lectura de Reus. Fa mesos que els membres de la Mancomunitat de Catalunya estan duent a terme una tasca incansable per donar a conèixer el balanç dels primers anys d'autogovern. La institució edita un munt de fullets, llibres i balanços i recorre el país per fer arribar un devessall de dades i actuacions. Es tracta d'una tasca inèdita. En aquells moments són molt poques les administracions que es dediquen a donar compte de la seva actuació. Però els dirigents de la Mancomunitat han assumit, des de bon començament, el repte de modernitzar la societat catalana i estableixen, a més, la necessitat de valorar l'obra de govern. La conferència del conseller de la Mancomunitat és, doncs, un bon guió per resseguir aquesta tasca i, sobretot, per avaluar les condicions en què es va dur a terme.
En la seva intervenció, Vallès i Pujals comença remarcant que la Mancomunitat no és “una solució ideal del problema nostre, ni un reconeixement clar i explícit de la personalitat de Catalunya”. Però, tot seguit, s'apressa a reivindicar els beneficis que ha comportat. El primer que destaca és la possibilitat de “refer la unitat de Catalunya [...], que havia quedat esquarterada en províncies”. El trajecte ha estat llarg i la reivindicació d'un organisme que abasti tot el territori de Catalunya, ve de lluny; gairebé apareix de forma simultània a la creació del model provincial. Però, finalment, la simple coordinació de les quatre diputacions ha permès, per primera vegada, dotar-se d'un organisme d'abast nacional; i, encara més important: dur a terme polítiques nacionals, tant pel que fa a planificació com actuacions.
El segon benefici que destaca Vallès i Pujals és el “d'anar-nos preparant per al govern de Catalunya”. L'afirmació té un doble significat: d'una banda, recorda els “més de dos segles que Catalunya havia deixat de tenir institucions pròpies de govern, durant les quals ha perdut l'hàbit de governar-se”. Però aquesta voluntat de “preparar-se” també cal interpretar-la en clau de futur. La Mancomunitat ha permès edificar “estructures nacionals”: la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Superior d'Agricultura, el Servei Meteorològic de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans en són alguns dels exponents. El dia de demà només caldrà, en paraules de Vallès i Pujals, “ampliar-los i desenvolupar-los”. Els dirigents de la Mancomunitat són plenament conscients, doncs, que les aspiracions d'autogovern no acaben aquí i assumeixen que “les institucions, els organismes i els serveis” són la base d'un “govern propi, encara que incipient”.
El conseller de la Mancomunitat destaca un darrer benefici: la possibilitat “d'omplir els buits que deixava l'Estat”. En tota la intervenció, Vallès i Pujals posarà un munt d'exemples d'aquest abandonament. Alguns d'aquests provoquen les rialles dels assistents, com ara quan explica el cas de la Granja Agrícola de Lleó, amb pressupost i plantilla des de fa més de dotze anys però que encara no s'ha posat en funcionament perquè hi ha un plet sobre els terrenys on ha d'instal·lar-se; o quan dóna a conèixer els entrebancs que han posat els inspectors pecuaris de l'Estat per impedir el funcionament dels concursos de bestiar, que ha comportat la mobilització de la Guàrdia Civil. Més enllà de la part més còmica, la conferència i, en definitiva, l'obra de govern de la Mancomunitat, posa de manifest les mancances i la inexistència d'una política pública en matèries tan estratègiques com les comunicacions, el foment de l'agricultura i la política cultura, per posar només alguns exemples.
Tot i això, el gros de la intervenció es dedica a desgranar les actuacions impulsades en diversos àmbits. Les dades sobre les comunicacions i les carreteres, essencials per articular el territori, són espectaculars: en deu anys, 218 pobles, abans incomunicats, passen a tenir camins veïnals; i es construeixen més de 418 quilòmetres de carreteres. En el cas dels telèfons, el salt encara és més impressionant. La Mancomunitat aconseguirà fer arribar aquest servei a 400 pobles. També comença a bastir una xarxa de biblioteques; totes amb una concepció innovadora. En l'àmbit agrari, que Vallès qualifica com “la primera indústria del país”, el bagatge és notable: 40 concursos de ramaderia i un munt de cursets, en alguns casos fets a peu d'explotació. La Mancomunitat també ha estat innovadora en els àmbits de l'ensenyament; i, igualment, el de la beneficència i la sanitat. En el primer cas, la tasca es concentra, bàsicament, en la formació dels mestres per a una escola nova i catalana. Tot i això, també es comença a oferir un model d'escola rural. En el segon cas, les xifres són concloents: aquell mateix any s'ha destinat el 24% del pressupost de la institució a aquest àmbit. Però, més enllà d'aquesta xifra, allò més important ha estat el canvi de paradigma, la incorporació de conceptes pocs usuals en la política pública d'aleshores com ara la prevenció, la rehabilitació i la reinserció.
Els condicionants
Des de bon començament, Joan Vallès i Pujals reconeix que l'instrument d'una mancomunitat de diputacions ha estat “carregada de dificultats”. En la seva intervenció en desgrana algunes. La més important de totes ha estat la manca de nous traspassos. Tot i que el reial decret de creació preveu la possibilitat que l'Estat traspassi algunes competències, el mateix Vallès reconeix, més de vuit anys després de la seva constitució, “que l'Estat no ha fet cap delegació, no ha complert la promesa que va fer i, per tant, la tasca de la nostra Mancomunitat ha quedat reduïda a no poder fer més que el que feien les diputacions”; i fins i tot reconeix que, malgrat aquest condicionant, “hem trobat manera, més d'una vegada, que semblés que sobrepassàvem el text de la llei”. En realitat, més que sobrepassar el decret, el que han fet els dirigents de la Mancomunitat ha estat omplir els buits que deixa l'Estat i dur a terme una política eficient, pel que fa a planificació, actuacions i rendiment de comptes. L'altre condicionant ha estat, com es pot suposar, la precarietat financera.
Vallès i Pujals no s'hi refereix, però un altre dels obstacles que ha hagut d'afrontar la Mancomunitat, fins i tot després de la seva dissolució, ha estat la campanya de desprestigi que han dut a terme, des de bon començament, els sectors contraris. I com que els resultava difícil qüestionar la seva tasca, es recrearan a fons en els problemes financers, derivats de la manca de nous recursos amb què ha hagut de funcionar. Les crítiques adreçades a la gestió de la Mancomunitat comencen ben aviat. A principis del 1918, quan ni tan sols s'han complert els cinc anys d'ençà de la seva constitució, el diputat liberal Andrés de Boet ja aprofita la tribuna del Congrés per afirmar que “la Mancomunidad no ha venido a resolver nada práctico, y en su consecuencia, se ha colocado en una situación de quiebra próxima y formidable”.
Els atacs s'intensificaran durant la dictadura de Primo de Rivera; i prendran, a més, un caire oficial. Un dels diaris que dedicarà més energies a aquesta tasca serà El Imparcial, que, durant mesos, es recrearà, a través d'una sèrie d'articles, en “la patriótica labor que nos hemos impuesto de examinar la detestable gestión realizada por los catalanistas en la Mancomunidad”. L'objectiu dels articles és molt evident, tal com es reconeix en el primer de la sèrie: “La Mancomunidad, por las bases sobre que la han organizado los catalanistas, por las orientaciones que la han impreso, constituye un riesgo serio para la unidad de la patria. Ha sido, y volverá a ser en cuanto se la entreguen de nuevo a los catalanistas, una escuela de separatismo, una incubadora de anti-patriotas. Hay que acabar, por lo tanto, con esta amenaza para la intranquilidad pública.”
No es tracta només de l'obsessió aïllada d'alguns mitjans. El mateix Directori, després de desballestar la institució i garantir que no és possible ressuscitar-la –en alguns plens de les diputacions es va prendre l'acord de no mancomunar cap servei amb les seves homònimes–, dedicarà bona part dels seus esforços a desprestigiar la tasca de la Mancomunitat. En el llibre titulat La liquidación de la Mancomunidad de Catalunya, editat tres anys després del cop d'estat de Primo de Rivera, s'insisteix en la “vida pródiga y desbarajustada de la Mancomunidad (a la que no pudo poner remedio, justo es confesarlo, la honrada y patriótica actuación de los que en los últimos meses vinieron a dirigirla, por falta de tiempo sin duda, pero también por los males en gran parte irremediables”. L'objectiu, en qualsevol cas, és molt clar: esborrar qualsevol rastre d'autogovern i, encara més, posar en dubte la capacitat dels catalans per autogovernar-se.