Els catalans, al mapa

És un atles oportú, que no oportunista. Dotze autors, dirigits per Jordi Casassas (catedràtic d'història contemporània de la Universitat de Barcelona), i amb Víctor Hurtado com a responsable de la cartografia, treballen des de fa dos anys en el primer atles que uneix història del catalanisme amb il·lustracions de mapes i plànols. Atles del catalanisme (Enciclopèdia Catalana, 2012), enciclopèdic i didàctic, recull, de manera amena i resumida, els moviments socials i polítics de Catalunya (que s'han pogut tractar a bastament en altres estudis) i demostra la raó de la potència del nacionalisme a Catalunya. La capacitat de resistència ha estat possible gràcies a una força produïda per un sentiment que és plural en els diferents estaments socials, i transversal al territori durant els anys de major bel·ligerància. Catalunya és la nació sense estat que més bé ha sabut aguantar els embats històrics, afirma Casassas. El director de l'Atles del catalanisme admet que “si et peguen, et reafirmes”. En aquest sentit, les repressions i prohibicions han estat un catalitzador per enfortir el múscul del catalanisme. Aquest atles posa els catalans al mapa d'una Europa que escolta, ara silenciosa, la resolució del conflicte entre l'Estat espanyol i el Principat.

Catalunya va ser vençuda un 11 de setembre de 1714. Però només una dècada més tard, en ple decret de Nova Planta, instaurat per Felip V, s'equipaven les primeres acadèmies que garantissin la supervivència de la llengua i la història, i que també refermessin la voluntat del comerç i del negoci. Per Casassas, no és encertat parlar de la Renaixença com a renaixement del catalanisme, perquè mai va deixar d'existir. Sí que en fa bandera la cultura (sobretot la literatura), que li dóna una visibilitat més gran i deixa més rastre, fet que fa que la detectin millor els historiadors. I és que Casassas no està d'acord en simplificar el catalanisme “només com un corrent polític”, és un moviment molt més ampli.

La cartografia ajuda a fer evident on són els bressols de tota resistència. Casassas ha constatat que, a més de l'àrea de l'entorn de Barcelona (on hi ha hagut sempre el batec social i polític) hi ha bressol en la Catalunya Vella, Llobregat amunt, i per les poblacions del litoral fins a Tarragona i Reus. A partir del segle XX, es tendeix a la uniformització de tots els territoris. Es percep, però, menor potència a les comarques de l'Ebre i les de les terres de Lleida, que han tingut una vinculació històrica amb les zones limítrofes. La Vall d'Aran és, finalment, una zona en què es repeteix el “buit cartogràfic”, en paraules de Casassas. Fins fa quatre dies, l'aïllament geogràfic era determinant per romandre lluny del brogit i les inquietuds de la resta del territori.

Aquest llibre persegueix una “visió plural, no és ideològica ni política”. El treball s'havia engegat molt abans de les manifestacions del 10 de juliol de l'any passat i de l'11 de setembre. Per Casassas, en realitat és la política la que ha quedat desbordada per una acció civil que ha estat latent durant segles.

La burgesia és, històricament, la que ha possibilitat construir grans projectes, com ara el centre de lectura de Reus, on posteriorment s'hi construiria un teatre. Per Casassas és determinant que mai no es discuteix equipar la biblioteca amb llibres en català. Però al costat d'aquestes actituds tan reconegudes hi ha mestres, advocats, músics i metges que dediquen el seu temps lliure al catalanisme. A la vegada també ho fan les elits intel·lectuals, amb noms com Pompeu Fabra o Valentí Almirall, per citar-ne dos exemples. El que sobta és que el catalanisme també arrela en els estaments dels obrers. En aquest sentit, els cors de clavé, les companyies de teatre amateur, la labor ingent dels ateneus de principis del segle XX, fan evident la voluntat de mantenir aquest catalanisme actiu. A l'Atles del catalanisme hi ha molt poca presència de les poblacions de la Catalunya Nord, així com del País Valencià i les Illes Balears.