Borbons a escena

“Quan hi ha respecte i ofici fer una obra així és un pas endavant cap a la maduresa d'aquest país, estat o tros”, deia Sergi Mas ahir a l'entrada del Teatre Victòria quan vuit dels seus “admirats” companys del Polònia estaven a punt d'estrenar La família irreal, un musical amb els protagonistes de la popular família reial del programa de TV3. Per Pep Plaza (que ja prepara monòleg per al març), arribar a un escenari era “la seva progressió natural”, però a ningú se li escapa que el moment actual és immillorable pel gran nombre de titulars que ocupen els autèntics Borbons.

“Jo crec que sempre és un bon moment. Ja ho tenim molt per la mà. De fet fa deu anys que Toni Albà va començar a fer de rei al programa Set de nit”, recordava Toni Soler, que, juntament amb Joan Lluís Bozzo, exercia d'amfitrió dels convidats que s'asseien al photocall. Sí, s'hi asseien. Com uns reis. Perquè tan bon punt travessaven la porta els esperaven una butaqueta Lluís XVI i un munt de flaixos. Carlos Latre, un dels més retratats, ens feia saber que ell va néixer el mateix dia que el personatge preferit de Carles Sans, el príncep Felip (tot i que amb onze anys de diferència). I quin és el preferit de Latre? Doncs la reina: “M'agrada tot el que fa Mireia Portas.” A Àngel Llàcer, en canvi, li tira Letícia. “És la més complexa, no saps mai les seves veritables intencions”, deia amb cara de murri. La Letícia d'aquí o l'altra? “Ah, però la d'aquí no és la de veritat?” Bona pregunta. Quim Masferrer explicava: “Aquesta obra és una manera de reivindicar el poder del comediant, que pot dir-ho tot. Són els bufons d'aquest segle.” I no es tallava un pèl (“aposto per posar fi a la plaga feudal de les monarquies”) en una nit en què per damunt de tot triomfaven les ganes de riure entre amics.

Bruno Oro, que va arribar amb la seva àvia, va ser un temps Urdangarin a la tele però ara el paper el fa David Fernández, perquè ell va sobrepassat de feina a ritme de Mas style. Vam veure Carles Puyol amb el seu imitador Jordi Ríos, Ferran Mascarell... En general es destacava el respecte en el tracte (“les conyes estan dintre del bon gust”, deia Bozzo) i el risc “de moure's sempre entre el que és correcte i el que no ho és”, deia Sergi Mas. S'augurava un gran èxit a Catalunya. Llàcer recordava que “aquí riem de tot i no passa res”, però molts sospitaven que l'obra arribarà a Madrid. Què passarà llavors?