L'altre Polit Bonaveu

Fa unes quantes setmanes que els amics de l'escriptor gironí Carles Sala estan molt interessats en els seus hàbits cinematogràfics. “Has vist l'última pel·lícula d'en Woody Allen?”, li demanen quan li truquen, sovint intempestivament i en un to que no sabria definir si d'inquisitiu, sorprès o de suspens. Carles Sala és un tipus senzill i pacífic: volta per la seva ciutat amb bicicleta, ven a les parades ambulants productes d'artesania fets amb el cor dels alvocats que li han valgut el sobrenom afectuós de Pinyolaire, i escriu uns contes per a infants i joves que l'han consagrat entre els autors més reconeguts, i llegits, de la literatura catalana en aquest gènere. Així que cada cop que rep una d'aquestes trucades per saber si ja ha vist A Roma amb amor, deixa anar una de les seves rialles encomanadisses, es falca bé la gorra amb un gest intrèpid i assenteix: “Sí, sí, quina casualitat, no?” Els amics són també per a això: per vetllar que no et passi mai per alt que algunes de les teves idees són fenomenals, prou almenys perquè fins i tot un director de cinema venerat com Woody Allen se les acabi apropiant. Perquè el cas és que a l'última pel·lícula del cineasta nord-americà hi ha una història calcada, calcada a la d'El triomf d'en Polit Bonaveu, un conte de Carles Sala que va merèixer el Premi Vaixell de Vapor de literatura infantil el 2009 i que va publicar el mateix any l'editorial Cruïlla.

Vegem-ho: hi havia una vegada un senyor molt net i polit que cantava extraordinàriament bé sota la dutxa, fins que un bon dia uns caça talents, el senyor Tucanta i el senyor Jocobro, el van sentir i van ensumar-hi de seguida el negoci. El senyor Polit era un home de vida senzilla i pacífica, com el mateix Carles Sala, i va costar convèncer-lo, però quan finalment van aconseguir treure'l de la dutxa, va resultar que perdia el do, que només sota aquell doll d'aigua domèstic la seva veu adquiria un timbre hipnòtic. Els representants, que són gent de recursos, ho solucionen instal·lant una dutxa damunt cada escenari on actua, cosa que naturalment deixa perplexos els espectadors, fins que cauen sota els efectes d'aquella veu prodigiosa i cristal·lina que acaba convertint en Polit Bonaveu en un cantant admirat i famós a tot el món. Al film A Roma amb amor, per descomptat, la història presenta alguna variació. Per exemple: el cantant es diu Giancarlo i abans de triomfar a l'òpera treballava de venedor en una funerària. No hi ha gaires més diferències, i la crítica ha coincidit a assenyalar l'episodi com un dels més hilarants de la pel·lícula.

Com que Carles Sala té molts amics, entre els que li truquen o li escriuen per informar-lo de la sospitosa semblança entre les dues històries, n'hi ha també que l'adverteixen que la casualitat pot derivar vertiginosament cap al plagi i que ja tarda a interposar una demana. D'altres, molt ben documentats, conjecturen que podria tractar-se d'un cas de criptomnèsia, pel qual un escriptor gironí i un director de cinema americà han sentit aflorar al mateix temps una memòria oculta i ancestral. Carles Sala els calma i somriu. Amb modèstia gens fingida, declara que no té cap dubte de l'originalitat de Woody Allen, que “no em deu haver llegit mai ni falta que li fa”. Al contrari, afegeix: “M'afalaga haver tingut la mateixa idea que ell. I abans!”

L'únic que s'ha cregut en el deure d'intentar, per al·lusions, és posar-se en contacte amb la productora, la catalana Mediapro, per comentar-los la coincidència i suggerir-los la possibilitat de fer arribar al senyor Allen un exemplar del seu llibre. “D'això en fa un parell o tres de setmanes, i a part del missatge automàtic en què em deien que en breu es posarien en contacte amb mi, no he rebut cap més resposta.”