L'habitatge del poder

Camí del meu “cubicle” em tope”a peu de platja” amb el restaurant i la pista de ball. De la millor fusta africana. Un seguit d'instruments musicals, ara mateix arraconats, amenitzen la clientela cada nit. Segons l'encarregat, hi ve la gent més pomada del país: els cadells de l'elit política, diplomàtica i empresarial. És al costat d'una residència presidencial, arraulida darrere un elevat mur i voltada de soldats. (Per què em resulta tan fàcil d'endevinar l'habitatge del poder?). La mar és ací color maragda tèrbola.

Libreville era en el segle XVIII un trencaclosques de poblats tribals que foren fagocitats al llarg del XIX pel quartier central, ocupat per vells esclaus i els bureaux de la marina. Però tan sols començà a assolir importància després de la Segona Guerra Mundial, en esdevenir seu política, empresarial i de serveis. Des de l'aire sembla un brancall d'ous encastats entre minses serpentines verdes. Una ampla avinguda amb edificis que sorprenen per la seua modernitat s'estén ran de costa; ara bé, el miratge s'esvaeix quan t'endinses pels boulevards populars, modestos habitatges de planta baixa.

Després d'un descans fugaç, mamprenc camí de l'agència de viatges d'Adela, la madrilenya casada amb el governador gabonès. Constate que és una urbs lletja, sense cap interès urbanístic ni cultural, malgrat ser un país ric i extraordinàriament car. Adela sembla enèrgica i eficaç; les formes voluminoses i arrodonides li imprimeixen un posat maternal. Aviat, però, copse que és de ment excessivament dispersa. Damunt la taula hi ha una foto de tres atractives xiques mestisses, les filles. Entrem en matèria mentre atén telefonades i dóna ordres a les seues “graponejaordinadors”. Li dic el temps que m'hi vull estar i el que vull visitar. Amb una ganyota “sarsuelera” em talla: massa temps i massa car. Travessar el país-afegeix- és gairebé impossible. Aleshores —li pregunte— no és massa temps per estar-m'hi. S'apressa a contestar que trens i avions són dispendiosos i sense horaris definitius mai. Hi ha els vehicles de quatre rodes, agregue àgil. Les carreteres són roïnes —m'interromp— i sense interès “paisatgístic”. Comence a sospitar que no deu agradar massa que els forasters hi vegen la impunitat amb què laboren les multinacionals; amb el vistiplau dels governants gabonesos. Encara que viatjar per Àfrica al marge de les “institucions” turístiques habituals és força dificultós.

Promet preparar-me unes quantes rutes i em suggereix que hi acurte estada. En queixar-me de la meua “fonda”, em recomana Le Patio, propietat d'un espanyol, i els telefona. És al “rovellet de l'ou” de la ciutat, àrea d'esbarjo i a cinc minuts de la seua oficina, somriu conciliadora. Em recomana que hi vaja de seguida. Són les 12 del matí i ja llueix un sol enganyós, puix que en estació seca els núvols no el deixen passar. De fet, ni un sol dia en aquest país aconseguiré besllumar-lo. Com tampoc la pluja. Camí de la que espere siga la meua nova residència, palese una pujada important de temperatura. Per empedrats que són un trencacolls per al vianant avance. No hi ha ni voravies, ni passos zebra ni semàfors. Transitar —hi a peu— és un tràngol diari ben atzarós. El vehicle rodat hi és el patró, per molt desarmat que estiga.

Hi arribe sortosament sana i estàlvia i em “concedeixen” cambra per a l'endemà. Encara que de nomenada entre els “bàrbars”, hom sap que tot és relatiu en aquest món i que la reputació té un sentit que depèn del país que aqueix “hom” intenta conèixer. I això mai no és endebades. De fora estant sembla una caixa per a sabates de taló alt; a dintre, les cambres volten un “pati andalús”, com si d'una casa de veïns es tractara. Em recupere del viacrucis prenent una excel·lent REGAP, la cervesa nacional, propera al grau de congelació que una gola fuetejada per la calor anhela i acompanyada d'uns cacauets menuts torrats sobre fusta; de regust, doncs, intens. La cambrera em presenta un client habitual, fill d'emigrants espanyols de la postguerra al sud de França. Treballa com a intermediari de polítics gabonesos i empresaris gavatxos. La seua informació sobre la ciutat és excel·lent; s'ofereix a ajudar. El vell optimisme en torna.