Opinar en moments decisius

Punt de partida

Els resultats electorals van ser un xoc. Ningú els esperava perquè, deia Comes, “es van fer a partir d'un mapa del tresor que era fals”. Tot i així, gairebé unànimement reconeixen que, un cop assimilats, el panorama que es presenta no és dolent. “No veig el procés més difícil, sinó més alentit”, diu Llombart, i hi afegeix: “Si comparem una fotografia del panorama actual respecte a fa deu anys, tenim molts motius per ser optimistes.” Per Dedéu, la lectura també és clara: “Les bases del país són aquestes i l'independentisme en surt reforçat.” L'opinió de Domenjó és similar: “L'escenari és complicat, però també és cert que ens trobem en una situació en què mai ens havíem trobat i que una majoria impecable ha votat per un estat propi.” Jaume Clotet també és contundent: “Els resultats no són un cop pel que fa al procés sobiranista. Hi ha 74 diputats que defensaven en el seu programa un estat propi.” I hi afegeix: “Rajoy hauria d'estar més preocupat ara que fa un parell de mesos.” Anna Figuera, per la seva banda, parla d'una situació insòlita a Catalunya i, més enllà de valorar si l'èxit de la manifestació de l'11-S va ser o no un suflé, recorda que més de 2 milions de votants van demanar que es fes la consulta.

Per Cardús, en canvi, la manifestació sí que es va sobredimensionar i, en vista dels resultats electorals, “ens ha calgut refer la nostra mirada i el nostre full de ruta mental”. Creu que la reacció de la premsa internacional va ser “alliçonadora”, perquè els comicis van suposar “un càstig a Mas, però no al procés”. El periodista Francesc Cano reconeix que, en un primer moment, va creure que “ens havíem carregat el procés”. Un cop analitzat, però, el nou panorama només “dificulta la gestió del mentrestant, el mentre arriba la consulta”. La visió més escèptica és la de l'escriptor Melcior Comes, que afirma amb contundència que “per al procés cap a l'estat propi els resultats van ser un cop fort, perquè aquest procés només es pot entendre amb un interlocutor únic que tingui un lideratge fort”. Finalment, Enric Vila no creu que siguin els polítics, “que fins ara han tingut una actuació penosa i ens han portat on som”, els que portin les regnes del procés, sinó la gent. “Un país és un sistema de repartiment, i això vol dir que és un negoci per a tothom. La independència i el procés estaven plantejats perquè fossin un negoci només per a uns quants”, sentencia.

Pactes i líders

Aquí la conclusió és clara: confien més en les persones que hi ha al capdavant que en els partits que representen i en general donen un vot de confiança al pacte. “L'ERC del 2012 no és la mateixa que la del 2010. Avui té un lideratge fort i al final qui pacta és la persona. Junqueras és més fort del que sembla dins el partit i això ajudarà molt més del que ens pensem”, diu Cano. Domenjó, per la seva banda, és clar: “Són dos polítics atípics i ens poden sorprendre positivament.” I Melcior Comes hi afegeix: “Com a homes polítics en un sentit tradicional no em creuria el pacte, però són dos patriòtics, i com a homes en l'aspecte personal tiraran això endavant.” A excepció de Dedéu, que creu que el pacte és irrellevant per a la independència, la resta afirmen amb més o menys matisos que confien en l'acord signat aquesta setmana. Així, Figuera especifica que creu en el pacte entre Mas i Junqueras més que en el pacte entre partits i Clotet especifica que l'èxit d'aquest dependrà “dels quintacolumnistes de cada partit”.

“Ara és el moment de la gent i de convèncer el que tens al costat. Ara és l'hora de la política nostra i no de la del Parlament”, diu Cano. Però Figuera el contradiu i creu que és l'hora “de la política i dels moviments pensats”. Parla de “política fina” i de “passos ferms” i deixa la societat en un segon terme. Sigui com sigui, hi ha un pacte d'estabilitat que emmarca la consulta en l'horitzó del 2014 i, en aquest sentit, Vila creu que encara que vulguem anar de pressa anirem a poc a poc, i per això no vol fer distincions entre el mentrestant i el final. Diu que “calen cops de puny a la paret fins que caigui” i creu que les polítiques de CiU i ERC han d'anar gestionades cap a la independència, “si és que volen arribar aquí en 3, 4 o 10 anys, això no importa”.

Cano no vol una consulta si ha de sortir el no i és del parer que, per donar legitimitat als resultats, cal acostar-se a la gent de la perifèria, al cinturó vermell de Barcelona i “aquesta no és una feina del Parlament, sinó de la gent del carrer”. En aquest sentit, Cardús s'afegeix a la idea i diu que cal saber les “lògiques socioeconòmiques” que mouen la gent de l'àrea metropolitana per saber com ens hi hem de dirigir. Com Vila, creu que no s'arribarà a la gent fins que no es plantegi la consulta seriosament i assegura que cal un canvi de xip per perdre la por i la desconfiança envers el poder.

Clotet, en canvi, creu que “sobrevalorem la societat”, perquè darrere de moviments com ara l'Assemblea i Òmnium sempre hi ha els polítics i pateix perquè, per ell, qui pot fer fracassar el procés no és ni Madrid, ni Ciutadans ni el cinturó vermell, “sinó la mateixa CiU i els poders fàctics”, que, creu, poden atacar un Mas debilitat.

Optimisme incorregible

Llombart és optimista i creu que la consulta s'ha de fer, encara que surti el no, perquè “pel sol fet de fer-la ja plantejaria per primera vegada Catalunya com un subjecte polític que pot definir el seu futur”. Parla de l'independentisme com una taca d'oli que no es contraurà i diu que cal “mantenir la tensió fins al final”. En aquest sentit, Domenjó, que també creu que la consulta cal fer-la aviat, suggereix “un cop d'efecte” com ara un “tancament de caixes puntual” i parla de la necessitat de convertir un procés que fins ara ha estat “motivador” en “seductor”.

Dedéu s'afegeix a la idea i, tot i que creu que el procés està aturat, està convençut que el que cal és “explicar al món que la independència és un business”. Ho justifica dient que tot plegat va més enllà d'anar a votar i que l'estadi mental hauria de mirar de portes enfora i treballar per crear una estructura d'estat, idea que ratifica Cardús: “El problema no es tant la consulta com crear l'estat. La consulta és el final del procés.” Finalment, Comes lliga l'èxit del procés sobiranista amb la crisi i creu que, “si tornem a tenir prosperitat dins del marc espanyol i no s'ha fet la consulta, es frenarà el moviment” i, “si es triga deu anys a fer-la i surt que no, ja podem enterrar el procés”.