No retorn

Al concert de Sant Esteve de l'Orfeó Català, el Palau de la Música es va omplir d'estelades. Els mateixos membres de l'Orfeó, de manera unànime, les van desplegar al voltant de l'orgue i enmig de l'escenari. I se'm va fer inevitable pensar que el país ha canviat d'actitud en pocs mesos: no és que hagi canviat el pensament, que ja estava latent de fa anys, sinó que ha canviat l'actitud. Tant la manifestació de l'11 de Setembre com les paraules del president Mas els dies posteriors van marcar un abans i un després claríssim en les actituds: ara ja no n'hi ha prou amb pensar d'una manera, ni tan sols n'hi ha prou en treballar-hi. Ha canviat que s'ha fet necessari expressar-ho arreu, configurar un nou llenguatge, una nova estètica. Quasi un nou moviment politicocultural. Ja no és possible fer política a Catalunya, sigui des dels partits o fora dels partits, sense parlar d'independència.

Això és important: també serà important no creure que això és el més important. Evidentment que la causa ha entrat en una dinàmica irreversible des del moment que una gran unanimitat civil, catalanista per dir-ho així, ha identificat el problema i la solució. I que Espanya poc s'imagina o s'imaginava l'evolució ràpida d'aquests pensaments (latents) en actituds reals. Però més important que l'actitud de fermesa serà l'actitud de diàleg. El pacte per la llibertat entre ERC i CiU s'ha d'estendre el màxim possible, adaptant-se formalment, tant com calgui, a la resta de la societat civil i a la resta d'agents polítics. De la mateixa manera que la Transició democràtica va donar esperances unànimes i va sumar esforços i anhels molt generals, la transició nacional que vivim ha d'aspirar a ser de tothom. Per la seva pròpia solidesa, davant dels ciutadans de Catalunya però, sobretot, davant del món.

L'expresident espanyol Aznar ho va advertir: abans hi haurà la divisió de Catalunya que la divisió d'Espanya. Per això és fonamental que el diàleg i la mà estesa siguin la norma, dins i fora de CiU i d'ERC, sempre evidentment que es parteixi de la premissa que Catalunya ha de poder celebrar una consulta sobre la seva sobirania. El catalanisme pot no tenir retorn, pot haver derivat en un inevitable i explícit sobiranisme, però Catalunya sí que pot tenir retorn si ens deixem dividir. Evidentment que hi haurà partidaris del “sí” i partidaris del “no”, però no podem permetre que ens divideixin entre els partidaris de votar i els partidaris de no votar. Aquesta legislatura és la legislatura del dret a decidir. Dret jurídic, però també dret polític i dret cultural.

Nou govern, nou any, nous consellers, noves actituds. Estem preparant l'avantsala del capítol més important de la nostra història, i això no es fa només amb un programa electoral (per fonamental i històric que sigui). Hem de demostrar que un estat català serà un estat millor, no un estat qualsevol. Una nació-estat que defugi les artificialitats i que renovi la manera de fer política. Que abandoni també, sigui dit de passada, la ingenuïtat o el bonisme. L'autonomia era millor per a tothom i tothom hi va ser convidat: el procés i les actituds d'avui han d'assemblar-s'hi. No ens trobaran dividits.