Només són 200 euros...

Estic buscant un lloc per aparcar. He d'anar a la farmàcia a comprar un medicament que un familiar meu necessita urgentment. Dono voltes i voltes i més voltes i no n'aconsegueixo trobar cap. Finalment, a pocs metres d'una farmàcia, veig una zona de càrrega i descàrrega i decideixo deixar el cotxe allà. Al cap de pocs minuts surto i veig que hi ha un agent de la policia municipal que m'està posant una multa. M'hi adreço i li explico les circumstàncies que han fet que aparqués allà: “Ho sento molt, senyora, són 200 euros!” Uns dies després... sóc a casa i sona el telèfon. És una amiga meva. Fa dies que no parlem: “Com va tot?” Com sempre passem una bona estona xerrant i li comento el tema de la multa. Després d'explicar-li el cas, em diu: “Estic al·lucinada.” “Per què?”, li pregunto jo. Llavors, ella m'explica: “Fa uns dies he sabut de la sentència per un cas d'atropellament a dues persones, en un pas de vianants, per un conductor begut, reincident en un delicte de conducció amb alcoholèmia, i que va fugir. Després d'una primera sentència amb uns mesos de presó i la retirada del carnet de conduir, els advocats de la defensa recorren la sentència i en surt una segona, definitiva, que acaba sancionant al conductor amb una multa de 200 euros. Just o no? Comparable o no? Això sí, real del tot, però... ja ho veieu... només són 200 euros!