poesia
carina filella
Gerard Vergés i la dolçor de la calma
L'escriptor Emigdi Subirats acaba de publicar una biografia del poeta tortosí Gerard Vergés, de 81 anys, autor de L'obra rogenca de la lloba, considerat un dels millors poemaris de la literatura catalana contemporània
L'expressió italiana dolce far niente, que seria “la dolçor del no fer res” i que té més a veure amb l'actitud de fer una aturada per reflexionar i carregar energies, que no pas en el sentit de mandrejar o abocar-se al tedi, ha estat des de sempre un lema de capçalera a la ment de Gerard Vergés. Aquest poeta nascut fa 81 anys a Tortosa aplica escrupolosament aquesta filosofia en la seva activitat literària. No ha estat ni molt prolífic ni molt precoç en el món de les lletres impreses. S'hi va posar tard i no va publicar el seu primer llibre fins als cinquanta anys, quan va guanyar el premi Carles Riba amb L'obra rogenca de la lloba (1981) que és el gran poemari vergesià i considerat per molts un dels millors de la literatura catalana contemporània (“Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà / de gest cansat i irònic, pensatiu / de perfil encunyat a les monedes”). Després van venir altres premis –com el Josep Pla, per Tretze biografies imperfectes, el 1985– i altres llibres, fins a una quinzena. “Escriu poc, quan li ve de gust”, explica Emigdi Subirats, l'autor de la biografia de Vergés que acaba de publicar l'editorial de Benicarló Onada Edicions, dins la col·lecció Gent Nostra. Per ell, “Vergés s'ha de situar al costat de dos altres noms grans de la poesia catalana: Espriu i Martí i Pol, tots tres molt diferents però tots al capdamunt”.
Vergés és farmacèutic, però no per vocació. Hi ha treballat tota la vida per tradició familiar (ja ho eren els seus pares i els seus avis). Va créixer “en una ciutat clerical, conservadora i molt de dretes com era Tortosa”, segons Subirats. Però enmig de les tenebres del franquisme Vergés va crear, juntament amb Jesús Massip, la revista Geminis, de tema literari i cultural, publicada entre el 1952 i el 1961, i en què van col·laborar molts escriptors i intel·lectuals. Aquesta revista va ser la primera de publicar una esquela en català d'ençà del 1939, amb motiu de la mort de Carles Riba, el pare del qual era, també, tortosí. “La revista va ser un revulsiu i va donar claror en una època de molta foscor”, diu Subirats, que hi afegeix que la revista, malgrat la seva vocació catalana, estava escrita en castellà “perquè s'escrivia com es podia”, explicava Vergés.
Converses amb l'autor
Després de moltes converses amb el poeta, al porxo de casa seva, en el seu llibre Emigdi Subirats ressegueix la trajectòria de Vergés, que a més de poeta és un intel·lectual multifacètic, narrador, assagista i traductor. Subirats divideix el volum –amb pròleg de Xavier Garcia– en tres apartats: la vida, l'obra i l'home. En el primer, parla de la infantesa de l'escriptor, dels anys de la Guerra Civil durant la qual la seva família, «burgesa i il·lustrada», nissaga de farmacèutics, es van refugiar a una masia. També, dels seus estudis a Barcelona, als Jesuïtes de Sarrià i a la Facultat de Farmàcia; i el seu retorn a la capital del Baix Ebre, on engega diversos laboratoris farmacèutics i d'anàlisis clíniques. A la segona part recull la bibliografia vergesiana, molt influenciada per dos fets: per una banda, la seva Tortosa natal: “el paisatge de Tortosa, del Delta, de l'Ebre, és molt present en la seva poesia”, diu Subirats, que recorda els versos del poema Parlo d'un riu mític i remorós: “Tot sovint penso que la meva infància / té una dolça i secreta remor d'aigua. / Parlo de la verdor d'un delta immens.” Tot i amb això, Vergés ha defugit sempre “dialectalismes” i ha escrit sempre en català estàndard. I, per altra banda, Vergés ha abocat en els seus poemes la passió per tres poetes clàssics: el rector de Vallfogona, Ausiàs March i, sobretot, T. S. Eliot, “que és la seva devoció”. La seva poesia completa ha estat traduïda al castellà pel també poeta Ramón García Mateos i recollida en el volum bilingüe La raíz de la mandrágora (2005). I a la tercera part, L'home, Subirats presenta la personalitat i caràcter literari del poeta. “Sense ser un home polític”, Vergés ha estat un home compromès amb la seva llengua i el seu país, “amb la reivindicació del català a València i la vigència dels Països Catalans o com a activista contra el transvasament de l'Ebre”, explica l'autor de la biografia.
Un annex fotogràfic tanca el llibre Gerard Vergés i Príncep, una obra que posa en relleu la figura d'un poeta clau que, “discret i poc avesat a aparèixer públicament”, encara passa massa desapercebut dins els canals de promoció de les lletres catalanes contemporànies.