Atrapats
Uns 300.000 catalans es van trobar, d'un dia per l'altre, que no podien disposar d'uns estalvis que creien segurs. La venda massiva de preferents ha suposat un escàndol monumental
La Carmen té 94 anys i 65.000 euros atrapats en participacions preferents. Els seus fills se'n van adonar quan van mirar de treure'n per pagar la residència. Fa vuit anys li havien traspassat els seus estalvis, que estaven en un dipòsit a termini, a preferents. «Era obvi que no era un producte adequat per a ella, que no tenia cap mena d'experiència inversora», denuncia un fill. En José té 61 anys i és autònom, al capdavant d'un negoci familiar. El 2009 el director de la seva caixa li proposa tossudament que posi tots els diners en un sol producte, les preferents, assegurant-li que «no hi ha cap risc». Ara té penjats 615.000 euros que no sap si recuperarà a curt termini. «Tal i com està l'economia, ara em trobo començant de nou», afirma. Són dos casos distants i extrems, però que il·lustren la profunditat i gravetat de l'estafa patida per moltes famílies amb les participacions preferents.
Es tracta d'un escàndol monumental que ha deixat una gran quantitat de petits estalviadors, sobretot gent gran, sense poder disposar dels seus diners. En plena crisi econòmica, no saben si els recuperaran i, si ho fan, si tindran fortes pèrdues. El problema esclata el 2011, quan els usuaris comproven, perplexos, que no poden retirar aquells estalvis. A molts els havien venut que en dos o tres dies els podrien tenir sense problema. I els havien amagat, entre d'altres coses, la lletra menuda de les preferents, una de les claus de l'embolic: «L'entitat podia decidir unilateralment no tornar aquells diners», explica Arcadi Orrit, director d'inversió d'AIF (Associació d'Assessors d'Inversió i Finançament). La crisi financera i uns canvis normatius de la Unió Europea i el Banc d'Espanya, el 2010, acaben de complicar el panorama.
De preferents se'n van començar a emetre a partir del 1999. Els primers anys sí que es tornen els diners quan l'usuari els demana: a diferència d'ara, el mercat –opac i controlat per les entitats financeres– compra i ven amb facilitat. El 2009, amb un sistema bancari trontollant i com a via per obtenir liquiditat (capital propi), les entitats llancen una venda massiva de preferents a petits estalviadors: sol ser «gent de més de 60 anys, amb el 80% dels estalvis ficats en el producte, sense cap coneixement ni experiència inversora, i un perfil conservador», descriu Jofre Farrés, secretari general d'Adicae (Associació d'Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances) a Catalunya. Els diners atrapats solen anar dels 15.000 als 100.000 euros.
Tal i com expliquen molts afectats, les preferents es van vendre ometent els riscos i que l'entitat sempre tindria la paella pel mànec. Es presentaven quasi com uns dipòsits a termini però amb millors condicions.
«Les preferents són un producte de risc, complex, perpetu i sense venciment i no adequat per a tota mena de consumidors», indica Farrés. «No té fons de garantia i els beneficis depenen dels beneficis de l'entitat.» Segons Orrit, aquest producte, «un híbrid entre els títols de renda fixa (bons i obligacions) i variable (accions), era el de més risc». L'error va ser a qui es va comercialitzar i la falta de transparència amb què es va fer. «Aquests títols s'han ofert a petits estalviadors incapaços d'entendre què compraven», apunta Orrit. «Han comercialitzat productes no adequats a persones amb aversió al risc», diu Montse Andrés, advocada delegada d'Ausbanc (Associació d'Usuaris de Serveis Bancaris) a Catalunya.
Fins a 300.000 afectats
Algunes xifres donen idea del volum del que ja es considera un dels escàndols financers més importants de l'era democràtica. Segons estima Adicae, a Catalunya hi ha uns 300.000 afectats per preferents i subordinades (una variant). D'aquests, i això sí que són dades oficials, 170.000 són de la Caixa (la que més en va comercialitzar) i 40.000, de Catalunya Caixa. A tot l'Estat hi ha uns 30.000 milions d'euros retinguts en preferents, una part dels quals ja ha estat bescanviada per altres productes, de caràcter, però, igualment restringit.
Molts dels afectats tenien, abans, els diners en dipòsits fixos. És el cas d'en José, el testimoni de l'autònom amb què comença aquest reportatge: «Jo tenia molts diners repartits en diferents dipòsits, el director de la Caixa el coneixia moltíssim, em convidava a les exposicions, per Nadal em regalava un rellotge, un tracte superexcel·lent... I ara m'ha fotut tot el capital que teníem.» I afegeix, amb acidesa: «Ara sóc accionista i m'envien la seva propaganda.»
Entre els «incompliments més flagrants» de lleis que regulen el sistema financer, hi ha la normativa europea MiFID, vigent des del 2008, que obligava a fer un test al client per saber si era adequat al producte que li oferien. «En la majoria dels casos s'ha fet el test, però l'ha fet l'entitat (no l'ha omplert el client). S'ha adaptat la gent al producte i no a l'inrevés», assenyala Farrés.
Un altre cas en aquesta línia: el de la Vitalina, una dona de 62 anys que en fa tres va treure els estalvis de Catalunya Caixa (7.000 euros) perquè no se'n refiava, per posar-los a la Caixa. «Em van dir que això era igual que un termini fix, que si els necessitava en dos o tres dies me'ls donarien.» Va saber que tenia preferents pels cartells de protesta al carrer. «No em van explicar res, ni que era una cosa perpètua.» Sovint els empleats que els hi van vendre ja estan en una altra sucursal. Des d'Adicae expliquen casos d'analfabets que van signar amb l'empremta dactilar o nens a qui van canviar una llibreta del Club Super 3 per preferents; però també hi ha treballadors bancaris que en van comprar i han quedat entrampats.
A banda d'acudir a les associacions d'usuaris, els afectats s'han anat aplegant en plataformes que fan regularment protestes al carrer i a dins de les oficines. Des de fa un any Estafats per la Banca es manifesta cada dimarts pel centre de Barcelona. Fa feredat veure, cada dimarts, un grup de gent gran, amb els ja coneguts cartells amb taurons, protestant, faci fred o faci calor. Tant és quants diners tinguin segrestats: tots comparteixen un dolorós sentiment d'engany, que en ocasions porta estats anímics depressius. «Es van aprofitar de gent gran i de la seva confiança en el banc», denuncia Roque Borrás, portaveu d'Estafats per la Banca. Assenyala una altra constatació generalitzada: «Aquí han fallat tots els controls.» Associacions d'usuaris, advocats i inversors coincideixen a apuntar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) i el Banc d'Espanya per falta de supervisió.
El Síndic de Greuges ha rebut 1.062 consultes al voltant de les preferents i ha fet un informe, que presentarà al febrer al Parlament, on estira les orelles al sistema financer: constata «la mala praxi en la venda de les preferents», proposa que s'estableixi un «sistema arbitral gratuït per als casos més flagrants» i reclama la «devolució íntegra de les quantitats invertides» si es demostra que hi ha hagut «una vulneració de drets».
L'Associació Espanyola de Banca (AEB), patronal del sector, defensa que «els bancs espanyols han comercialitzat correctament aquests instruments financers». S'escuda en la CNMV, que recorda que és qui va autoritzar les emissions. A més, despatxa el tema dient que els bescanvis de les preferents «han tingut una gran acceptació per part dels clients, ja que pràcticament tots han pogut recuperar el valor de la seva inversió». L'AEB parla en nom dels bancs que en són membres, i no «de les antigues caixes avui convertides en bancs», de qui diu que són «les entitats més dèbils i amb més necessitat de capital».
Passat més d'un any de l'esclat de l'escàndol, es van aclarint les sortides: la mediació, l'arbitratge de l'Agència Catalana de Consum o la via judicial. Tot depèn de les entitats que les van vendre. Les entitats no intervingudes han bescanviat les preferents per altres productes. Solen ser pegats que no permeten recuperar els diners a curt termini. Així, la Caixa ha canviat un 70% de les preferents per subordinades a 10 anys –un producte similar amb venciment– i un 30%, per bons convertibles en accions. De vegades el client s'ha assabentat del problema quan li diuen que ha de canviar preferents per subordinades o accions. I això li és explicat com un pur tràmit. Adicae va arribar a un acord amb la Caixa per oferir una via de liquiditat als afectats de perfil estalviador que ho necessitessin. «Els bescanvis són altres productes complexos que afavoreixen bàsicament l'entitat» perquè computen «com a capital de qualitat» (les preferents ja no ho són). D'altra banda, les accions valen, avui dia, ben poca cosa. «Si les vols vendre de seguida, has d'assumir una pèrdua important de capital», apunta Arcadi Orrit, director d'inversió. Si no, recomana esperar que cotitzin a un preu més elevat, cosa que pot passar «a mitjà o a llarg termini».
Amb les caixes intervingudes, que no han fet cap oferta, s'ha obert una via d'arbitratge amb l'Agència Catalana del Consum. S'ha començat a aplicar per a Catalunya Caixa –que és qui decideix els casos que portarà a arbitratge– i està pendent d'obrir-se amb Bankia. Fins ara, Consum ha emès 210 laudes (resolucions), totes favorables als afectats. Aquest gener tenen previst emetre'n 500 més, i hi ha 754 expedients en curs acceptats per Catalunya Caixa. L'arbitratge sembla «una petita llum» per a aquestes caixes: amb el rescat bancari pel mig la Unió Europea ja ha dit que els estalviadors –a qui veu com a inversors– hauran d'assumir les pèrdues.
D'aquest arbitratge, Ausbanc denuncia que han detectat que les acceptacions solen venir més «per imports petits que no pas per perfil» d'afectat. «Quan no els admeten, no hi ha resposta expressa», censura Montse Andrés. Per a la Carmen, la dona de 94 anys agafada amb preferents –a l'inici del reportatge–, els fills van demanar l'arbitratge a l'octubre i encara no han obtingut resposta.
La via judicial
La via judicial persegueix demostrar «la nul·litat del contracte» de les preferents. Adicae ja ha presentat un grapat de demandes col·lectives, defensant sempre «el perfil d'estalviador pur». Ausbanc és més partidari de demandes individuals: a Catalunya han obtingut sis sentències favorables, pendents de ser fermes. A l'hora de presentar demanda o no, Ausbanc recomana a l'afectat que calibri el gruix de l'import immobilitzat (a partir de 20.000 o 30.000 euros, ho aconsella).
El Col·lectiu Ronda, que abans ja havia tractat casos d'afectats per participacions emeses per entitats estrangeres, ha presentat més de 500 demandes per preferents fins ara (sobretot de Bankia, Catalunya Caixa i la Caixa). Han guanyat una dotzena de casos, resolts a través d'un pacte amb l'entitat, que «ha desistit» de seguir presentant batalla judicial. En alguns d'aquests casos, la caixa ja ha retornat els seus diners a l'usuari, amb les despeses judicials incloses. «Si hi ha voluntat per part de l'entitat financera de resoldre-ho de forma amistosa, sempre és millor», apunta Òscar Serrano, advocat de Col·lectiu Ronda. Aquests casos resolts amb un acord –més ràpids– són «casos molt clars i clamorosos, en què es demostra, d'entrada, que no era un producte adequat per a aquella persona». Es tracta de «persones sense cap mena de cultura financera, fins i tot hi ha alguns casos d'algú que és analfabet o deficient». De sentències fermes sobre preferents (és a dir, pendents de ser definitives després que l'entitat les hagi recorregut) a Catalunya encara no n'hi ha. Tot i que depèn del ritme de cada jutjat, quan no hi ha un acord amistós, el procés judicial pot allargar-se més d'un any.
El principal argument de la via judicial és demanar la nul·litat dels contractes de les preferents i la devolució, per tant, dels diners. És a dir, demostrar que «són uns productes de risc» dels quals «no es va informar adequadament». «Van vendre gat per llebre, es venien productes amb meres ordres de compra, la informació que es donava era equívoca, a qui comprava li deien que era un producte conservador», subratlla. Segons Serrano, també tenen «processos oberts amb algunes entitats per buscar solucions col·lectives».
Aquest escàndol sembla que marcarà un abans i un després en les relacions entre el client i les caixes i bancs. Si serà cap a millor, ho assenyalarà el pas endavant que facin o deixin de fer els reguladors, les entitats bancàries i la cultura financera en general. La realitat, però, el dia d'avui és que hi ha 30.000 milions atrapats enmig d'una crisi a la qual no s'auguren les sortides. I les sortides sembla que les han de trobar els mateixos que les han barrat.
El sistema d'incentius era pervers
Per què caixes i bancs van perdre el cap per encolomar, de cop i volta, participacions preferents? Els empleats les venien amb mala fe o en desconeixien els riscos? Quin funcionament intern va propiciar que circulessin tan alegrement? Són alguns interrogants que suscita aquest escàndol. Aquesta revista ha parlat amb un antic empleat d'una caixa catalana, en Xavier, que prefereix no revelar més dades personals. El seu testimoni reflecteix la complexitat del problema i el sentit crític d'empleats que no es van deixar endur per certes inèrcies ferotges, com ell. Ara bé, reparteix culpes a totes bandes: «Als clients avariciosos a qui no els estava bé un 3% i volien un 4% tant sí com no»; «als empleats poc formats i al poc interès per fer-ho»; «als caps i direccions sense escrúpols».
«Entre el 2000 i el 2007 hi ha un creixement brutal d'obertura d'oficines, amb molt de personal jove amb ganes de millorar la seva posició», reflexiona. Això crea un entorn competitiu, atiat pel «sistema de sou fix amb uns variables, a partir d'objectius a complir», implantat per les caixes. Els variables cada cop són més importants, però el problema és quan en aquest sistema d'incentius «hi comencen a entrar hipoteques, participacions preferents o pòlisses de crèdit». Aleshores «el sistema esdevé pervers». «Quan a algú li faltava una mica per arribar a l'objectiu que li havien marcat comercialment potser no s'hi mirava a qui ho col·locava». «I no es van prendre les precaucions que s'havien d'haver pres», afegeix.
Abans de l'esfondrament del sistema bancari, es feien preferents. «Fins al 2007 i 2008 va ser un producte tranquil», era «fàcil trobar comprador» en uns pocs dies. Aleshores ell n'havia fet algunes. Però a partir del 2009 les entitats «es tornen boges» i fan unes promocions agressives, de condicions aparentment boníssimes per vendre'n. «Abans, les condicions de les preferents eren normals, però a partir de llavors hi ha un canvi radical». Explica la situació amb aquest símil: «Si una hamburguesa val 1,50 euros habitualment i de cop passa a valdre'n 5, has de pensar que alguna cosa passa.» Per això en Xavier es va curar en salut i fins i tot va advertir els seus pares perquè no en compressin: «Jo no me'n refiava, no sabia què passaria però hi veia alguna cosa estranya i no vaig fer cap esforç per encolomar-ne, no em vaig atrevir a oferir-ne.»
El preu a pagar
No cobrir les expectatives de vendes en una caixa tenia un preu. Feien reunions per repassar els resultats comercials i rebien trucades de pressió si els resultats no eren els esperats. «Hi havia qui s'ho agafava patint pel fet d'estar a la cua, però a mi m'era igual.» «Vaig optar per no fer bons i em van canviar d'oficina», reconeix.
«Estic segur que hi ha gent a qui no li van dir els riscos» i a qui la caixa li omplia el test (MiFID) obligatori per als clients. «La formació que donaven als empleats era força dolenta i ara es pot veure.» Alguns empleats van comprar preferents i en van col·locar als seus familiars, pensant que allò era una ganga. «El banc t'ensenya els seus productes des d'una visió molt pragmàtica.» «N'hi ha que són superempleats, que ni ho saben ni s'ho plantegen.» També reprotxa la «cultura especulativa» d'alguns clients, que canviaven de caixa com de companyia telefònica. Un, per exemple, li va recriminar si ell no era un client prou VIP per adquirir aquelles preferents. D'altres, davant l'explicació dels riscos d'un producte, «sí que em van demostrar tenir sentit comú», admet. Tot i així, la seva conclusió és clara i dura: «els curterministes han guanyat».
En vol saber més? Els casos de Manuel Figueroba, Montserrat Serra, Encarnación Navarta, Luís García, Agustín Andrés Millán i els efectes de les preferents a Mataró, a l'edició en paper de la revista Presència.