Vida d'Espriu

En Josep Lluch, que és l'editor de Proa, va pensar que Agustí Pons seria l'autor més ben trobat per escriure una biografia de Salvador Espriu i com que és un gran editor ho va encertar. Aquí tenim Espriu, transparent, un volum de més de set-centes planes que he llegit gairebé d'una tirada i que m'ha donat molts moments de plaer intel·lectual i no tant intel·lectual: de xafarderia també. Dilluns, al programa L'oracle de Xavier Graset vaig poder felicitar Pons personalment. A la sortida de la ràdio li vaig dir que últimament estic de sort amb els llibres. Abans del seu m'havia cruspit, també en estat d'exultació, els Dietaris de Joan Estelrich que ha tret l'editorial d'en Jaume Vallcorba. Espriu i Estelrich tenen alguna cosa a veure a més de la seva visió coincident sobre l'evolució catastròfica de la guerra en el bàndol republicà? Semblaria que no, perquè mentre Espriu es va mantenir per sempre fidel, malgrat tot, a la Catalunya republicana i per sempre més al servei de la llengua, Estelrich es va adaptar al règim de Franco i hi va col·laborar. Tots dos són, però, exemplars d'una gran categoria intel·lectual, predicadors i conreadors de l'exigència, catalanistes de primer ordre. En l'Homenot que va dedicar a Estelrich, Pla lamenta que un home de tantes coneixences no arribés a publicar unes memòries. Aquí tenim aquests dietaris rescatats de l'oblit que Pla ignorava i que li donen la raó: Estelrich coneixia tothom de la cultura d'Europa, Amèrica i Àsia i parlava amb ells tots els idiomes.

Ens hem despistat. Pons, que ja havia fet aproximacions a Espriu amb les biografies de Maria Aurèlia Capmany i Joan Triadú, no es limita a relatar-nos la vida i el pensament de l'escriptor, amb contradiccions a dojo, sinó que va analitzant la seva producció, tot deixant anar les claus per entendre-la millor. També és el retrat de l'època i de tots els que van envoltar Espriu per donar-li suport i propagar-ne l'obra o per aprofitar-se'n. Sobre els aprofitadors, Pons, que és un bel·ligerant quan vol, omple pàgines esplèndides.

Però ja que ha sortit la paraula, jo avui em quedo amb l'exigència o autoexigència. Miquel de Palol va proclamar a l'inici de l'any dedicat a l'escriptor: “És l'hora que la nació que aspira a ser-ho s'elevi a la categoria d'Espriu.”