Veïns

Fa uns anys, als patis interiors de darrere casa es van començar a sentir els xiulets d'un animal de ploma. Pel volum sonor havia de ser un lloro, un papagai o una semblant bèstia volàtil de pes. Els seus propietaris el van anar de mica en mica ensinistrant musicalment, primer amb aquell xiulet que els paletes deixen anar a les senyores que passen per sota la bastida i després amb el no menys clàssic “capses de mistos tres deu” també conegut per “nas de barraca”. Em sembla que la intenció era conduir-lo cap a una ària de sarsuela, però abans que això passés i després de molt temps encallat en les melodies primitives que cantava de dia i de nit l'intèrpret va emmudir i es va fer el silenci. Immediatament van aparèixer pels carrers circumdants uns cartells amb la fotografia d'un ocell de bec que deien: “Es busca llora”. Els desolats amos van arribar a anar per les cases del veïnat preguntant per aquest exemplar que els seus oïdors finalment sabíem que era una llora. El dia que van trucar a casa vaig mirar per les teulades i pels racons de l'eixida, i quan els vaig comunicar el resultat infructuós vaig estar a punt de dir-los “llora como mujer lo que no supiste defender como hombre”. Encara bo que em vaig retenir perquè, volent fer gràcia, no n'hauria fet gens i hauria quedat com un veí mal educat i insensible. Ara, que sempre hi ha veïns pitjors, perquè jo estic convençut que la desaparició va ser obra del més refractari a la música de tots. Aquest, aprofitant una distracció dels amos, va saltar unes quantes tàpies, va treure la llora de la gàbia i la va anar a desplomar en un altre lloc.

La llora aviat va tenir substitut. Encara xiula, no sabria dir si millor que la telonera. Primer, per portar-la cap al meu repertori, sempre que sortia a l'eixida –al badiu, que diuen de Premià a Badalona– xiulava melodies perquè se li enganxessin. Com que els amos hi posaven més dedicació, hi tenia naturalment poc a fer. Al final ha passat com el trànsit del carrer de l'altra banda de la casa, que de tan acostumat com hi estic hi he posat pell morta i ja no el sento o encara em fa una companyia externa i distant. En el veí expeditiu i sanguinari es deu haver operat el mateix fenomen perquè observo que ja no assalta les fronteres de la propietat. Que vagi xiulant, la llora dels veïns.