Les fronteres de les fronteres

La setmana passada, a propòsit de la discussió del que ha de ser el nou centre d'art contemporani de Barcelona a l'antic canòdrom de la Meridiana, es van aplegar en unes jornades celebrades al Macba un bon nombre de responsables de centres i museus que des dels territoris intenten donar visibilitat a l'art contemporani, tant pel que fa als artistes que treballen en el seu àmbit com als de fora que intenten relacionar la seva obra amb el territori.

Territori i contacte amb l'entorn immediat són dos conceptes en els quals ha treballat molt l'art contemporani. Conceptes que poden semblar estranys a aquells que, per desconeixement o per prejudicis, creuen que això de l'art modern només està fet per enganyar als passerells.

Des del territori (la perifèria) s'advertia que cal anar amb compte amb les intencions benintencionades de la Generalitat (el centre) a l'hora de crear un xarxa que afavoreixi el contacte entre la perifèria i el centre, i entre les perifèries i les altres perifèries. Es deia, de fet, que està molt bé això de les xarxes, però que cal fer-les poc rígides i sense estirar gaire la corda, no sigui que finalment acabin per ofegar allò que volen fer emergir. Reclamaven atenció, però també respecte i llibertat de moviments.

No era a la taula, però sí que va assistir a les jornades assegut entre el públic. Agustín Fructuoso (Barcelona, 1951) sap de centres i de perifèries. És el director del TPK Arts plàstiques, el centre artístic que hi ha al recinte Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat. La derivació del TPK prové de les sigles de Taller Pubilla Kasas, que, per una banda, feia referència al barri on Fructuoso i Xaro Castillo van fundar l'associació l'any 1977, i, per altre, al concepte de taller, que als anys setanta representava una democratització del concepte elitista de l'art. La K, molt utilitzada en les pintades en substitució de la C, els donava l'aire combatiu que es corresponia amb el seu esperit, ja que per Fructuoso la cultura és política i una forma perquè els humans solucionin els seus conflictes més greus sense que els calgui haver d'arribar a les mans

Per Fructuoso, la cultura ha d'estar arrelada al territori, bàsicament perquè l'entén com «un espai de servei public», però, com que no s'ha volgut perdre mai en disquisicions estèrils que allunyen la gent de l'art, raona que per fer arrelar la gent en el context on viu, el que funciona millor és «la formació».

Així, el TPK ofereix classes a tos els ciutadans que ho desitgin. I en aquestes lliçons es deixen de banda els prejudicis. Si cal pintar un bodegó és fa i es queden ben tranquils. També van ser pioners a l'hora de crear un sistema de divulgació de l'art contemporani a les escoles.

Aquesta és la filosofia del TPK: obrir les portes a la creació moderna deslliurant-la de tot condicionament elitista. «No volem que l'art contemporani sigui una bombolla a la societat, creiem que des del contacte més immediat, a partir de conceptes propis, es pot caminar cap a un coneixement universal.» En aquesta línia, el TPK organitza des de fa anys uns intercanvis artístics amb creadors d'altres països.

Fa anys que ja van fer el salt a Europa i es van deixar veure l'any 1987 a la Group Art Work de Kassel. Aquesta participació ja comença a ser mítica, tot i que, com sol passar, per molt que es parli de descentralització i de rellevància del territori, la frontera de la Riera Blanca que divideix Barcelona amb l'Hospitalet, continua sent com aquell Río Bravo que només gent amb empenta com John Wayne s'atrevien a creuar.

Que no?

Que aixequin la mà els barcelonins amants de l'art que han visitat Tecla Sala els últims dos anys.