contes
carlos zanón
Capsa extraordinària de música
No seria una bona idea deixar passar aquest debut d'un autor nascut el 1973 a Riga (Letònia) però emigrat al Canadà quan tenia poc més de set anys. El nom no us dirà res –David Bezmozgis– i la temàtica dels set relats us pot fer la impressió d'haver estat altres vegades en aquest lloc. Pot ser. Però l'experiència personal es fa fascinant quan un la pot rebre amb una escriptura neta i elegant, enlluernadora, carregada d'un pathos mai sobreactuat. Quan els relats comencen, es desenvolupen i acaben alts i bé. Quan les passes del ball tenen matisos divertits i alhora carregats del secret amarg de la vida i la mort, de l'existència com una lluita entre el que t'han donat i el que vols, el que tens i el que desitges. Pàgines que parlen del desarrelament, de l'alteritat, del món tancat, opressiu alhora que protector dels teus. No, no seria bona idea deixar de banda Nataixa i altres històries perquè es tracta d'una capsa de música extraordinària. Un descobriment.
Set relats dels quals els cinc primers són gols per l'escaire i només els dos últims fatiguen i paguen deutes que no calien –a Paul Auster i al Philip Roth de primera època, respectivament– i que fan que no estigui escrivint que es tracta d'un primer llibre estrictament perfecte en el que vol i en com ho vol.
El protagonista dels relats és l'alter ego de Bezmozgis, Mark Berman, que es trasllada amb la seva família russojueva des de la Unió Soviètica als suburbis de Toronto. I els set relats conformen un àlbum de fotos de l'adaptació a la ciutat, a la cultura, als valors d'una nova societat que mai apareix sinó com allò que conté el món de tradicions i pèrdua, d'identitats i tributs que és la vida del petit i jove Berman.
Relats frescos i acurats
Relats molt The New Yorker, treballats, frescos i acurats, que també parlen de conflictes intergeneracionals, del sentiment de solitud del nen, de l'adolescent, de l'ésser humà esgarrat entre la definició de tu mateix que et dóna la teva tradició i el forat negre que és la immersió en el món dels altres, dels bàrbars.
El primer conte, Tapka, és fascinant i explicant una petita història ens parla de tantes coses i la seva resolució fa que un sospiti que no s'oblidarà en molt de temps del conte. Tampoc del pastís de poma de Roman Berman, massatgista terapeuta. Ni de Serioja, un heroi del petit Berman, esportista d'halterofília soviètic de gira per Canadà a El segon home més fort. Encara no sé com em va emocionar tant aquest paio a Un animal davant del record i em deixo per al final un conte i un personatge, Nataixa, que a la contraportada identifiquen com una nimfa paradigma desolador de la Rússia postsoviètica, i com que és precisa la definició la copio tal qual. El personatge, la buidor amoral, el desemparament vital, erotisme i spleen adolescent i com resol el jove Berman el conflicte, ho considero superb de totes totes.
I aquesta meravella ens la serveix una petita i inquieta editorial, Labreu, que a més té l'excel·lent traducció de Ferran Ràfols. Un regal de capsa de música.