L'esmena Letamendia

El nom de Francisco Letamendia Belzunce segurament ara diu poc a la ciutadania catalana, però fa 35 anys va ser l'únic que va defensar al Congrés la introducció en la Constitució del que avui demanda la majoria de la societat: el dret a decidir. El juny del 1978, durant els debats previs a l'aprovació de la carta magna, el llavors diputat basc d'Euskadiko Ezkerra –precedent del que després va ser Herri Batasuna– va presentar una esmena que advocava per incloure-hi el dret a l'autodeterminació de tots els pobles de l'Estat, que només va rebre el suport, i ben ambigu, del PNB. La resta hi van votar en contra amb arguments de concepció única d'Espanya calcats als que avui utilitzen el PP i el PSOE, i ni tan sols els diputats catalans hi van estar d'acord. Si hagués prosperat, avui el camí legal vers el referèndum estaria obert de bat a bat. Tot i que ja llavors, com ara, l'aspiració era ben il·lusòria, vista la total intransigència espanyola.

Letamendia, que ja havia estat dels més bel·ligerants en el debat de l'article 2, que recull la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, basava els seus arguments, recollits en les actes oficials del Congrés, en diversos elements conjunturals. Recordava, així, que els socialistes s'havien manifestat poques setmanes abans al País Basc per reclamar l'autodeterminació, un principi, per cert, inclòs en la ponència política aprovada en el congrés de refundació del PSOE el 1974, per a “tots els pobles ibèrics” i com a “solució definitiva del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol”. El diputat també va citar la comunista Dolores Ibárruri, La Pasionaria, que havia pres posició en termes molt semblants, i fins i tot va recordar que el XX congrés dels democratacristians europeus, dies abans, havia inclòs el dret a l'autodeterminació de tots els pobles, inclòs l'alemany, com “un principi de tota política europea”. La base del raonament, però, va ser que el govern espanyol havia ratificat l'any abans, l'abril del 1977, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, promogut per les Nacions Unides i que en el seu article 1 assenyala que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”, i en el 3 diu que els estats signants “respectaran” i “promouran l'exercici” d'aquest dret.

L'esmena Letamendia precisava fins i tot les condicions que hauria de seguir la creació d'un estat propi: que la convocatòria del referèndum la fes per majoria absoluta el Parlament autònom, i que el vot afirmatiu superés en totes les seves províncies el 50% del cens electoral. Si sortia que sí, Espanya hauria de reconèixer el nou estat i traspassar-li les atribucions; si sortia que no, caldria esperar almenys fins a la següent legislatura per tornar-ho a convocar.

La proposta va ser rebutjada per 24 vots a un, curiosament no el de Letamendia, sinó el del PNB, que en una argumentació molt ambigua deia que no volia constitucionalitzar l'autodeterminació, perquè pensava en altres vies, però hi votava a favor per “no agreujar més els problemes que existeixen a Euskadi i en altres nacionalitats”. Ni tan sols els diputats catalans es van adherir a l'esmena. Jordi Solé Tura, llavors al PSUC, intervenia per admetre que el dret “pot ser i ha de ser segurament un concepte a aplicar en funció de la situació en cada país com a solució definitiva d'un problema de les nacionalitats”, si bé ja deia que, si mai s'exercia a Catalunya, votaria “contra la separació”. Dit això, i assumint l'article 2, que anys més tard va insinuar que havia estat gairebé imposat per La Moncloa i el rei, aclaria: “Estem fent la millor Constitució que podem en el context actual”, un text que “ha de deixar de banda allò que no és compartit per la majoria o que pot provocar divisions”.

Ni Miquel Roca, de CiU, ni Rodolf Guerra, del PSC, eren a la sala durant el debat i la votació, si bé hi van arribar al final i van poder prendre la paraula. Roca ho va fer per dir, lacònicament, que no volia entrar “en disposicions teòriques sobre un problema que ens afecta a tots”, i resoldre dubtes assegurant: “Jo no hauria votat a favor de l'esmena.” “Quasi podríem repetir textualment les paraules de la Minoria Catalana en el sentit que si haguéssim votat, no hauríem votat que sí”, el seguia Guerra. La posició sembla inequívoca, però Roca, consultat ara per aquest diari, l'ha volgut aclarir: “El que vaig dir és que no sotmetria a votació el dret a l'autodeterminació, perquè, amb independència del resultat, sempre el tindria.” És a dir, que, per ell, el dret era i és inalienable a Catalunya, més enllà del que digués la Constitució.

La posició dels altres ponents va ser demolidora amb Letamendia, a qui van recordar que el pacte signat el 1977 per l'Estat es referia només a territoris colonitzats (si bé l'articulat no hi fa cap al·lusió explícita), i li retreien que hi comparés el País Basc. La UCD li feia saber que ja havia fet un esforç acceptant el terme nacionalitats en pro “d'una unitat de cors a Espanya, i no imposada”. Coalició Democràtica, precursora d'Aliança Popular, recordava que la sobirania “és indivisible”, i que l'autodeterminació “no és una cosa exclusiva dels membres del territori que habitin la comunitat autodeterminable, sinó un principi que afecta tota la població del territori nacional”, i per tant a tota caldria consultar qualsevol decisió. Gregorio Peces-Barba, del PSOE, veia l'esmena com “una provocació”, l'aprovació de la qual posava en perill la democràcia, i justificava que el dret a l'autodeterminació postulat pel seu partit era el dret “a l'autoreflexió o a l'autogovern, a la manifestació de la voluntat d'una determinada comunitat en el marc d'un estat federal”. 35 anys després, som al mateix lloc.