cultura
Genís Sinca
ESCRIPTOR
“Crec que la ironia és el sucre de la literatura”
La misèria d'una persona bona és doblement perillosa, perquè sovint ho acaba espifiant tot
Va amb un opuscle de Georges Simenon sota el braç que acaba de publicar Acantilado: està pensant escriure sobre les filles que s'enamoren del seu pare (com va ser el cas amb l'escriptor francès) o bé s'apoderen de la seva memòria i llegat, com va passar, per exemple, amb Borges. Mentrestant, però, adopta un posat gairebé messiànic a l'hora de parlar d'Una família exemplar (Destino), una novel·la que li ha merescut el premi Pla i que portarà cua (és el primer títol d'una trilogia en què repassarà les diferents branques familiars). És una novel·la que l'encén perquè l'ha escrita amb ganes de sacsejar el lector i fer-lo reflexionar sobre la nostra societat. Ell en diu “les rates”, individus sense escrúpols que –com un càncer– ataquen organismes sans i els devoren. A la novel·la, que defineix com una tragicomèdia, oposa dues famílies burgeses, els Bou Antich, de Manresa, i els Mirabaix, de Tortosa, arran d'un casament –ben entès, desafortunat– entre els fills respectius.
Com definiria aquestes dues famílies?
Al principi les volia fer molt diferents, però a mesura que avançava la trama em vaig adonar que en el fons s'assemblen molt. El doctor Bou vol jugar a ser un miserable a l'altura de Mirabaix, mentre que aquests busquen el sentit de la nissaga dels Bou. Tot acaba sent força més ambigu i al final sembla que els Mirabaix tenien bones intencions mentre que els Bou les tenien més aviat dolentes.
Assistim com a lectors a una transformació d'aquest pediatre un pèl babau quan entra en contacte amb els Mirabaix, que controlen tot Tortosa.
La misèria d'una persona bona és doblement perillosa, perquè sovint ho acaba espifiant tot. Aquí presento el cas d'una família que s'acaba menjant l'altra. Tot plegat passa per aquest enlluernament que veiem constantment davant de personatges que, com Urdangarin o Millet, s'enriqueixen fora mesura sense cap prejudici. De petit em va marcar molt el J.R. de la sèrie Dallas i després el film No es país para viejos i volia inventar un personatge igual de malvat.
Vostè és més Bou o Mirabaix?
Cap dels dos; sóc el cronista de la història. Per ser un bon escriptor no pots jutjar, sinó exposar els fets i que jutgi el lector. Amb tot, és clar que crec que la bona gent és la que ha de guanyar aquesta guerra amb les rates i no pot perdre els papers com li passa a Bou.
Santa innocència?
Reconec que sóc molt innocent. El fet d'escriure una novel·la i presentar-la al premi demostra, però, un canvi. N'he escrit moltes per a altres i m'han pres el pèl. Així que al final he dit: “S'ha acabat.” La nostra generació és, en general, una mica innocent: ens han empès a signar hipoteques que després no es podien pagar. Crec que s'ha d'enganyar honradament, ser més vius que els altres sense estafar. El problema és que avui als nens se'ls preserva de moltes coses i no acaben aprenent la responsabilitat ni el compromís, que és bàsic a la vida. En el meu cas, em va impressionar veure el meu avi, que era molt vital, mort. En canvi, avui, conec un cas en què van amagar als nens que s'havia mort el seu oncle.
El seu avi?
Sí, diuen que no pots conèixer qui són els teus besnéts si no coneixes els teus besavis. És una visió molt darwiniana de l'home; d'aquí que descrigui Bou una mica com Darwin. La cultura és aquesta transmissió que passa de generació en generació i també és un fet biològic. Estem totalment predeterminats pels nostres avantpassats. Per això, quan et cases és important saber qui són els besavis de la teva parella. Tard o d'hora és un llegat que sortirà!
Això del fetus al despatx del doctor, d'on ho ha tret?
Ho he vist personalment i no em sobta tant. A tot arreu hi ha mòmies, com ara la de Lenin o la de Joan XXIII, i tothom ho troba normal. Per què no tenir un fetus en formol? La idea em va venir de la clínica del doctor Barraquer, que tenia a la consulta tot de còrnies exposades en pots de vidre. Fastigós.
És creïble que famílies benestants que tinguin tan mal gust? Ho dic pel Mirabaix, que vesteix de 21 botons i a casa seva mengen amb plats de plàstic.
Ho he vist moltes vegades. La gent que té calés té uns tics de misèria molt accentuats. Cal gratar en l'origen familiar i si tenen un avi que ha passat gana tot s'entén. En el cas dels Bou, per exemple, hi ha la Rosabel, que surt com les besàvies...
Per què fer una sàtira?
Els catalans, igual que els anglesos, tenim un sentit de l'humor poc explotat. La importància del missatge no és menor si s'explica en clau humorística. M'agraden particularment els monòlegs del Capri, i els de Buenafuente són genials. Crec que és una bona manera d'explicar les coses i suposo que, personalment, hi ha poques coses que em prengui seriosament, a excepció de l'escriptura. En tot cas, crec que la ironia és el sucre de la literatura. M'agradaria assolir la profunditat d'una La mort a Venècia, amb humor.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.