“Perdre's uns dies per la natura és un plaer immens”

Sóc excursionista de tota la vida i, des de jove, tenia la idea de fer el GR-11, que és un sender que travessa els Pirineus, des del cap de Creus fins al Cantàbric, i finalment em vaig decidir. Com que a mi les sortides a la muntanya m'agrada preparar-me-les bé, vaig buscar mapes i guies i tot el que vaig trobar no em va agradar gens. Llavors vaig decidir que la guia que no havia trobat me la faria jo.

Entenc que hi ha qui considerarà que això és una animalada, però la guia també està pensada per qui vol fer només alguna etapa d'un dia o un cap de setmana. He procurat molt que no sigui una simple guia excursionista, que et diu quin camí has de seguir quan arribes en un encreuament, i també explico raconades boniques i la història d'allà per on passes. Jo sempre dic que només podem estimar allò que realment coneixem i la manera d'estimar-ho és trepitjar-ho. La finalitat última és que la gent estimi més el propi país.

La muntanya o bé t'agrada o no t'agrada. O bé l'estimes o no. A mi de petit, quan anava amb els escoltes, ja em van ensenyar a estimar la natura. A partir d'aquí la meva gran afició va ser la muntanya i això no és estar sonat. Poder estar alguns dies absolutament perdut per la natura és un plaer immens i molt gratificant. I, tot i que també hi ha moments dolents, com quan t'agafa una tempesta, el gaudi sempre és molt superior al patiment. Vaig a la muntanya perquè em fa feliç.

Com que tota la vida he anat a la muntanya i conec els meus limits, el que no faig són bogeries. Si marxo tres setmanes, és perquè crec que estic capacitat per fer-ho, i per això mateix no aconsellaré mai a ningú que ho faci. Les bogeries es poden fer, però sempre adaptades als propis límits, tant físics com mentals. Cadascú sap fins on pot arribar. De fet, avui dia hi ha més accidents perquè la gent no té la cultura d'anar a la muntanya i, quan hi va, vol fer més que el del costat, i això fa que hi hagi més accidents. S'ha perdut la cultura de les associacions excursionistes, amb les quals, des de petit, anaves pujant i aprenent a moure't per la muntanya sense adonar-te'n.

A més de la preparació física i la documental –estendre mapes i decidir on comences i acabes cada etapa; on dormiràs, i què faràs si hi ha inclemències– per fer un viatge com aquest cal una preparació mental, que és tant o més important que les altres. Has d'estar mentalment molt preparat per trobar-te situacions de tot tipus.

Cal estar convençut que t'has preparat molt bé tot l'itinerari, i que seràs capaç de fer front a tot el que pugui venir i els inconvenients que et puguis trobar. Es tracta de tenir previst que sempre que et passi alguna cosa sabràs com fer-t'ho per poder arribar a un lloc on hi hagi gent que et pugui ajudar. Senzillament el que cal és prendre consciència que tens recursos per sortir-te'n, perquè has muntat un itinerari sense fer cap bestiesa ni fer coses que el cos no pugui aguantar.

No és una imatge, és un moment. Quan vas sol per l'alta muntanya, no fas soroll i, per tant, pots gaudir molt més de l'espectacle de la natura i els animals que hi ha al bosc, perquè no s'espanten. Les marmotes, per exemple: pots estar molt a prop sense que s'amaguin i les veus jugar. Hi va haver un dia que em vaig creuar amb una guineu a pocs metres, i no es va espantar... Interactues amb la natura, hi estàs absolutament integrat i aquesta és una sensació molt agradable.

Preveure molt bé si les etapes han de ser les que jo dic o si han de ser més curtes. Es tracta d'anar a la muntanya a gaudir-ne, perquè ens fa feliços. En el moment que el patiment és més fort que el gaudi és que no hem fet bé alguna cosa.