converses
xavier serrahima
Darreres paraules de Broggi
El millor homenatge que li podem retre a Moisès Broggi, desaparegut fa ben poc, i –al contrari d'alguns altres, el decés dels quals semblà esborrar les ombres fosques del seu comportament durant el franquisme– mereixedor, per la seva integritat moral i política, de les lloances pòstumes que se li dedicaren, és llegir les seves darreres paraules.
Per una banda, capbussant-nos en el llibre que aplega les “converses sobre el sentit de la vida” que mantingué amb Teresa Pous, fruirem el magnífic privilegi d'escoltar una de les persones més intel·ligents i assenyades –“Hem après d'anar a la lluna […] però en canvi no hem après a conviure amb les altres persones ni a evolucionar espiritualment. Vivim immersos en la il·lusió del progrés material”– que produí la nostra terra el segle passat, que no tan sols sabé mantenir la dignitat en els moments en què la majoria hi renunciaven –“fou depurat pel govern franquista i castigat a no poder treballar en cap hospital ni en cap altre estament oficial”–, sinó que es mantingué fidel a les seves idees fins a l'últim alè.
Un home gran entre els grans que es mostrava assequible a tothom perquè assegurava que “la satisfacció i la felicitat més grans m'han vingut de les relacions humanes” i que en tractar a tothom amb la “humilitat pròpia dels savis” evidenciava una realitat coneguda des dels temps antics: només els mediocres, insegurs d'ells mateixos, són vanitosos.
Tot i que en alguna ocasió Pous abusi de les citacions, que de tan reiterades, distreuen –hauria estat preferible que es mantingués en una posició més subsidiària i funcional, per possibilitar que s'hi reflectís millor la imatge i la figura de l'ingent home i cirurgià–, recobrar unes tan interessants converses permet conèixer la figura i el pensament d'un gran humanista, que té idees pròpies (i clares) sobre quasi tot: la política i els polítics, les drogues, la literatura, la mort, el país, la pau i la violència...
Centrades en la espiritualitat
Per altra banda, farem igualment bé si complementem aquesta visió amb el nou recull de converses que sostingué el doctor amb Rafael Argullol entre el 2010 i el 2012, centrades molt més específicament en l'espiritualitat. En elles, a més del seu habitual sentit comú –“A la vida hi ha sempre contrasentits perquè ho veiem tot de molt a prop”; “[El socialisme] ha estat un fracàs perquè […] no hi havia propietat privada, tot era de l'Estat. […] [I així] s'acaba l'esperit d'esforç personal; per tant, l'esperit de lluita”– hi descobrim un Broggi força atret, gairebé gosaríem dir preocupat, pel transcendent. Per l'inconegut que hi ha més enllà de la vida corporal: “La vellesa et fa veure que la matèria no és res, que allò que havies considerat com un tot es va diluint i convertint en un no-res”; “La mort representa un trànsit, un pas especial, que ens provoca una por excessiva”.
Argullol defineix amb precisió el sentir del savi cirurgià que, havent assaborit com ben pocs la vida, als seus diàfans 104 anys, plenament conscient que el dia que hagi de marxar no pot estar lluny, agrairia tenir alguna confirmació del sentit de l'existència: “Deu fer molta ràbia estar tota la vida lluitant pel coneixement i arribar a la conclusió que no sabem res”.
Un llibre tan atractiu i recomanable com l'anterior per a conèixer la pluralitat i la vastitud del pensament de Broggi i, alhora, per comprovar que, davant del darrer pas, tots i totes som iguals perquè, com afirma Hans Fallada a Llop entre llops: “Un home […] abans d'abandonar aquesta vida vol estar segur que no l'esborraran sense deixar ni rastre de la gran pissarra de l'existència”.