Per saber-ne més...

Atorgar al llibre de Jaume Mensa i Valls el XXI Premi Joan Maragall va ser tot un encert. En primer lloc, perquè es reivindica l'anàlisi global de l'obra d'un dels nostres autors medievals més insignes. Seguint les pautes marcades pels darrers estudis, Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) hi és presentat com un metge que escriu també teologia, de la mateixa manera que la investigació lul·liana ens presenta des de fa anys un Ramon Llull unitari, sense separar el filòsof del missioner o del literat. Llull i Vilanova, contemporanis, són dues figures polièdriques, no pas dues personalitats escindides en dues meitats que es fan la guitza. En segon lloc, el premi és un encert perquè el llibre, escrit amb una prosa àgil i amb intenció divulgativa, fa venir ganes de saber-ne més. Jaume Mensa ha distribuït informació precisa i genèrica que situa el lector en diferents àmbits de coneixement, de manera que es van aclarint conceptes imprescindibles per entendre el context cultural en què va viure Arnau. Mensa sap posar la mel a la boca del públic àvid de coneixement i sap combinar l'estil divulgatiu amb el rigor acadèmic: les notes i la bibliografia aportaran prou teca a tots aquells que no n'hagin tingut prou.

Així, Mensa dedica unes pàgines a la biografia d'Arnau, que va viure a València, es va casar amb Agnès Blasi, filla d'uns mercaders de Marsella, i va ser pare d'una nena. A més, va ser metge de reis i papes, professor a la Universitat de Medicina de Montpeller (una de les més famoses del seu temps), diplomàtic d'activitat intensa i autor d'obres espirituals, teològiques. Després, Mensa analitza tres visions de l'amor que van fer furor a l'edat mitjana i les relaciona amb la producció mèdica i espiritual d'Arnau: la fina amor dels trobadors, la malaltia d'amor dels metges i la caritas cristiana dels teòlegs. Els apartats dedicats a la poesia trobadoresca són un bon resum del concepte de l'amor cortès, de les etapes per les quals passa l'enamorat que se sotmet a la voluntat de la dama. Els apartats dedicats a la medicina resumeixen els conceptes bàsics de la medicina medieval (complexions, esperits, etcètera), en especial els accidents de l'ànima (la tristesa, l'odi, l'amor...), que predisposen tant a la salut com a la malaltia. Mensa destina unes pàgines a l'obra d'Arnau que descriu la malaltia d'amor (Tractat sobre l'amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt i publicat per l'Editorial Barcino el 2011), encara que li dóna excessiva importància, perquè pot fer l'efecte que Arnau és el primer metge a parlar-ne i el que ho fa més extensament i no és pas així. Els apartats dedicats a l'amor espiritual analitzen el concepte de caritas en les obres d'Arnau, que Mensa insereix oportunament en la tradició filosòfica i teològica medieval (de dominicans, cistercencs, victorins i franciscans). La diferència entre la caritas i l'amor fraternal queda ben clara després de la definició dels quinze signes que separen l'amor de Jesucrist de l'amor que es té al pròxim per deure de parentiu o de veïnatge. Per a Arnau, la màxima manifestació de l'amor és la caritas, “l'amor fina i complida”, una mena d'amor que supera la visió sublimada dels trobadors i la patològica dels metges.